Els senyals (i cartells) del poder: La resistència a utilitzar els topònims oficials de Lleida ciutat i província

“Els rètols són símbols i mostra de poder dels grups socials. No només serveixen per facilitar la conducció. Decidir quines ciutats apareixen als senyals es regeix per lògiques que van més enllà del que és descriptiu”, explica Natxo Sorolla, professor de la Universitat de Saragossa i membre del Seminari Aragonès de Sociolingüística.

La contumàcia de l’Estat i el Govern d’Aragó a evitar l’ús del topònim Lleida, únic oficial per a la ciutat des del 1980 i per a la demarcació des del 1992, apunta a l’aflorament de l’enèsim episodi de nacionalisme banal, un concepte definit pel sociòleg social anglès Michael Billing el 1995.

I en què consisteix el nacionalisme banal? “S’introdueix per cobrir els costums ideològics que permeten representar-se a les nacions consolidades d’Occident”, on “la nació és assenyalada o onejada en les vides de la seua ciutadania”, assenyala Billing, segons la traducció de l’investigador de la UNED (Universitat Nacional d’Educació a Distància) Jorge Carrión. “El nacionalisme banal remet als usos quotidians, a les rutines impregnades de nació que, havent-se naturalitzat pels individus, resulten invisibles”, indiquen els historiadors Alejandro Quiroga i Ferran Archilés a Ondear la nación.

“A la llengua de la senyalització i les discussions públiques s’observen fenòmens habituals per a la sociolingüística com els de llengua marcada (minoritzada) i no marcada (aparentment natural), que seria el castellà per a bona part de la població de l’Estat”, assenyala Sorolla. “Els estats normalitzen un nacionalisme o patriotisme estatal amb decisions menors com les de la senyalització”, anota el sociolingüista, que destaca que “en la decisió sobre com apareix la toponímia es reprodueix aquesta simbologia”.

Per a Pep Espluga, professor del departament de Sociologia de la UAB (Universitat Autònoma de Catalunya) i d’Alcampell, “la retolació de les carreteres deixa bastant a desitjar i els topònims, en general, estan molt desactualitzats” per una confluència de factors que inclou la joventut (menys de mig segle) de la cooficialitat de llengües diferents del castellà.

El castellà acostuma a ser la llengua d’ús de la toponímia i la senyalèctica estatals i el català a les de la Generalitat. En el primer cas, anota Espluga, “hi sol haver una inèrcia burocràtica que dificulta el canvi”. Al Govern d’Aragó passa una cosa similar: “Tampoc no acostuma a ser fàcil que els noms s’adaptin. La tensió identitària entre Aragó i Catalunya hi acostuma a jugar en contra i no hi sol haver voluntat ni ganes”, assenyala el sociòleg, malgrat l’existència d’una normativa que empara la retolació bilingüe: “Curiosament, només els pobles del Matarranya ho han fet. A la resta de la Franja no sembla que s’hagin atrevit.”

Llocs com la plaça España de Sevilla s’erigeixen com a temples del nacionalisme banal espanyol, amb, segons exposa la seua declaració, els “48 bancs adossats a la façana i dedicats a les províncies espanyoles, que mostren els respectius plànols provincials en rajoles, així com alguna escena pròpia de la seua història local”: el de Lleida, presidit per la paraula Lérida, inclou una reproducció del quadre La Presó de Carles de Viana, sobre la presa a Lleida del fill de Joan II per conspirar amb Castella, inclou topònims com Bohí, Orgañá, Tirria [sic], San Lorenzo de Morunys, Artesa de Segels, Masoteras, Borjas Blancas o La Granja de Escarpe.

Al costat hi ha el banc de Logroño, que obvia La Rioja. Es tracta d’un plantejament intocable després del seu reconeixement com a BIC (Bé d’Interès Cultural) el 2023, després de diverses dècades sense actualitzar els topònims oficials.

Fa dècades que l’Estat eludeix amb Lleida les indicacions de l’ONU i del Consell Econòmic i Social, partidaris d’evitar l’ús d’exònims o topònims aliens a la llengua del lloc, i d’apostar pels endònims o noms locals.

Per a entitats com ara l’Institut Geogràfic Nacional “no sembla correcte considerar els noms en espanyol [sic] com a exònims, ja que realment són endònims no oficials”, malgrat que assenyala Lleida com a “endònim oficial”.

La Fundéu de la RAE reserva els endònims per als “textos oficials” i el Diccionario Panhispánico de Dudas, encara que l’entrada Lleida remet a Lérida, matisa que en els textos oficials, i un senyal ho és, resulta “preceptiu utilitzar el topònim català com a únic nom oficial aprovat per les Corts espanyoles”.

“La qüestió principal que ajuda a entendre els conflictes és la construcció de les identitats socials i l’asimetria”, assenyala Sorolla, entre “un projecte nacional de l’Estat que s’acostuma a entendre com a castellanocèntric i homogeneïtzador, i un procés de (re)construcció de les identitats perifèriques (encara) no neutralitzades”.