El lleidatà Òscar Sarramia pinta la seua vida al Raval barceloní

Quan fa vint anys el lleidatà Òscar Sarramia va adquirir un pis en una finca del Raval de Barcelona, l’administrador de la comunitat el va investir com a president “perquè jo era l’únic blanquet i que parlava en català”. Els veïns d’escala eren majoritàriament magrebins, filipins o pakistanesos. “N’hi havia un que no entenia el concepte de president de la comunitat i sempre em deia el president de Barcelona”, recorda entre irònic i crític aquest il·lustrador i dibuixant lleidatà establert a la capital catalana.

D’aquesta anècdota sorgeix el títol de la novel·la gràfica El president de Barcelona, que acaba de publicar Pagès Editors a la seua col·lecció de còmic Doble Tinta, que dirigeix el periodista Jaume Barrull. Una obra per a la qual Sarramia ha comptat amb la col·laboració de l’escriptor barceloní Ramon Pardina, autor d’un guió en el qual “el 90% del que explico és veritat”. Són els seus records d’aquell Raval de principis del segle XXI, ja desapareguts els focs artificials dels Jocs Olímpics del 92 i amb una realitat social marcada per la migració i el “xoc cultural” amb la població autòctona. La novel·la gràfica pinta així una successió d’episodis d’“escenes tan bèsties com quan uns filipins van esquarterar una vedella al seu pis; o quan uns magrebins van degollar un corder al terrat al final del Ramadà; o quan els Mossos van entrar de nit a detenir uns pakistanesos que, pel que sembla, robaven targetes de crèdit per duplicar-les a casa”. L’obra reflecteix així “la complexitat i les contradiccions d’un espai en el centre de la ciutat però que, alhora, n’està al marge i que, a escala, podria ser també el cas del centre històric de Lleida”. Contradiccions tan reals com la de l’amo del bar que ocupava els baixos de l’edifici: “Un personatge molt fatxa, sempre crític i insultant contra els sudaques, però que tractava el seu cambrer, que era equatorià, com si fos un fill seu”. Vivències tan significatives com quan “vaig haver d’ensenyar a un pakistanès com funcionava l’intèrfon per obrir la porta del carrer perquè aquell home venia d’un poblet del Punjab i mai abans havia vist res semblant”. El president de Barcelona reflecteix sense nostàlgia, de forma lúcida i de vegades perplexa, la vida d’una escala mundial i dels carrers d’“un barri que avui segueix igual o pitjor”, conclou Sarramia.