El “proveïdor de felicitat” Mendoza, Princesa d’Astúries

La prosa amb tocs d’humor i ironia i amb una “visió despreocupada i humanista de l’existència” de l’escriptor Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), que ha seduït en l’últim mig segle públic i crítica, va ser reconeguda ahir amb el Premi Princesa d’Astúries de les Lletres 2025. El jurat del guardó va destacar que aquest autor clàssic de la novel·la contemporània, que va obrir una nova etapa de la narrativa espanyola durant la Transició, és un “proveïdor de felicitat per als lectors” i la seua aportació a les lletres ha estat “decisiva”. A més, assegura que la seua obra és “un conjunt de novel·les que combinen la voluntat d’innovació amb la capacitat d’arribar a un públic molt ampli, i que gaudeixen d’extens reconeixement internacional”. El jurat va estar presidit pel director de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), Santiago Muñoz Machado.

“Necessito temps per trobar les paraules justes. Emocionat, honrat i agraït em semblen adequades, però òbvies. He dedicat tota la vida al que m’agrada i ara rebo aquest Premi tan especial. Soc un home feliç”, va declarar Mendoza ahir, després de ser coneixedor de la notícia, a l’auditori de la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. L’escriptor va assegurar que veu el guardó com “el record a una generació” que ha anat desapareixent, la de Vázquez Montalbán o Marsé, i que va recuperar alguns gèneres en aquella “època grisa i trista”. “Aquella generació va demostrar unes certes ganes de viure i de passar-ho bé literàriament”, va recordar, i va afegir: “Vam incorporar l’humor, també la novel·la negra, que no existia, i una narrativa més costumista, de retorn a la infància recuperada.”

Novel·lista, dramaturg, traductor i lingüista, Mendoza es va llicenciar en Dret el 1965 a la Universitat de Barcelona. Va exercir com traductor de l’ONU i altres organismes internacionals en ciutats com Nova York o Ginebra. Traduïda a diversos idiomes, la seua obra, generalment ambientada a Barcelona i que es va iniciar amb la publicació de la novel·la La verdad sobre el caso Savolta el 1975 (considerada per la crítica per la primera novel·la de la Transició), mostra elements de la novel·la gòtica, la ciència-ficció o la novel·la negra, així com un particular sentit de l’humor, la sàtira i la paròdia. Després, van arribar El misterio de la cripta embrujada (1979), La ciudad de los prodigios (1986), Sin noticias de Gurb (1991), o Tres enigmas para la Organización (2024), entre altres.