La caixa embalatge de la colònia tèxtil

Hi ha objectes dels quals t’enamores a primera vista, i aquest és un d’ells. Poder fotografiar-lo és un privilegi i, en aquest cas, un premi a la gosadia, i darrere té una història on s’encadenen diverses casualitats, com passa en molts aspectes de la vida. L’origen torna a ser la xarxa Facebook.

Una amiga de la xarxa esmentada que seguia regularment les meves publicacions un dia pel xat em pregunta si podríem fer una sortida per tal de fer una classe de camp. A mi generalment em costa dir que no, i li responc que només és qüestió de trobar la data. Quedem un dia i també s’hi apunta una amiga seva, aficionada com ella a la fotografia. Quedem a prop d’Alguaire on hem acordat i, un cop junts, em diuen que voldrien anar a dos llocs diferents si pot ser. El primer és un mas als plans de l’aeroport, al qual en una de les seves parets hi ha pintada una figura femenina a color seguint aquesta moda actual de decoració de murs urbans. Fem unes quantes fotos i després m’ofereixen anar a la colònia de la Mata de Pinyana, evidentment un lloc al qual no em puc negar d’anar-hi, pregunto si sabien com accedir-hi i em diuen que no. En principi, decidim aventurar-nos.

Recordo que en els habitatges que hi ha al davant de la fàbrica a l’altra banda de carretera (crec que pertanyien a la colònia) fa bastants anys hi havia fet l’inici d’un reportatge de casament, ja que el nuvi amic meu del Centre Excursionista hi vivia. Era l’única informació de què disposava.

Però remenant mentalment la proposta, els meus mecanismes Detritu-mentals s’activen i dic: em sembla que allò està tancat i crec que serà complicat entrar-hi. Tot i així m’esperonen i cerquem un lloc per accedir a l’interior. Trobem un passadís entre finques, accedim al canal de Pinyana més amunt d’on hi havia la paret de l’antiga fàbrica i caminem en direcció Lleida, per la vora del canal, fins a arribar on havíem d’accedir a l’interior. Veiem que hi havien instal·lat un parapet amb palets lligats barroerament per tal d’evitar el que nosaltres vam fer: flanquejar-lo per accedir a l’interior, cosa fàcil, ja que per la banda del darrere de la factoria no hi havia cap paret i diria que no n’hi ha hagut mai, el canal mateix fa d’impediment per poder accedir-hi.

Ens mirem i decidim traspassar la línia imaginària on mor el canal i comença la propietat. Hi ha una minicentral elèctrica moderna en funcionament. No ens interessa. Comencem a recórrer les naus a l’interior de les quals no es podia entrar i fotografiem per les finestres o per qualsevol resquici. Ens separem sense dir-nos res i jo trobo uns edificis que ja veig que són com magatzems on sí que es podia accedir, i entre altres objectes varis desendreçats, veig la caixa de la foto. Em quedo embadalit i com un ressort, la resta del que hi havia em deixa d’interessar. La miro detingudament, observo els rètols, em sembla que hi posa La Mata de Pinyana abreviat i penso: com m’agradaria emportar-me-la, però vaig prometre que mai faria això, un Detritus per mi és un lloc sagrat, li faig la foto i segueixo ruta.

Ignorava que en una gran casa de l’interior hi vivia un vigilant, de fet no sabia ni que hi havia aquesta casa. En arribar i en veure que hi vivien, vaig girar cua i vaig tornar cap a on havíem vingut. Pel camí ens vam trobar de nou i plegats vam tornar cap al canal. Un cop arribats carregats de captures, em va encuriosir mirar-me de prop la minicentral i, allí estant, sentim uns crits que ens donen l’alto sense esverar-nos, es veu que hi havia una alarma silenciosa que ens va captar. Notem que ell, el vigilant, veu que som gent de bé i ens convida a marxar amablement, ara sí, per la porta principal. En el recorregut li pregunto si em podria facilitar el número de telèfon dels propietaris, per poder-hi accedir a fotografiar amb permís. Em diu que sí i que me’l donarà, però que creu que serà inútil, que no em deixaran. Vaig parlar amb el propietari, vivia a Girona, i com era d’esperar no em va donar permís. Ja no he tornat més per allí, i creieu-me que m’encantaria.

Per acabar, vull dir que investigant sobre la retolació de la caixa per fer aquesta publicació trobo per Internet una pàgina on m’assabento que el primer nom que va tenir la colònia va ser el de FÀBRICA SERRA, ja que el seu propietari i fundador va ser Jaume Serra i Vehil, el qual la va vendre l’any 1910 a Llorenç Mata i Pons, que ja tenia altres fàbriques, i descobreixo que les sigles de la caixa F. DE L. M. Y P. S/A “PUIGREIG”, signifiquen i crec no equivocar-me: Fàbrica de Llorenç Mata y Pons Societat Anònima (sic). De tota manera, adjunt poso l’enllaç on he trobat informació acurada de la història de la colònia fabril.

https://www.frontissa.cat/noticia/94435/lefimera-vida-de-la-colonia-serra-a-la-mata-de-pinyana