Juan Floristán, pianista, president del jurat del concurs Ricard Viñes: «En música antiga cal aconseguir un so modern»

No ha tocat mai a Lleida però ha treballat sovint amb el Casals. Un gran quartet.

Són fantàstics. Els vaig conèixer fent un trio de Schubert amb els Arnau i ja vaig fer click amb ells.

Schubert és un dels seus favorits.

Mai no deixarà d’arribar-me al cor. És una connexió molt personal. De vegades connectes amb un artista i penses: si escrigués música, m’agradaria escriure-la així. Això em passa amb Schubert, Ravel, Beethoven, Bartók...

De Bartók li agrada especialment el de Harnoncourt.

Ostres! I això com ho sap? Ho hauré dit en pocs llocs.

El segueixo perquè m’agrada molt el que diu i fa amb la música.

Aquests dies ho comentava precisament amb l’Alba i la Lise [Alba Ventura i Lise de la Salle, companyes al jurat] perquè no tenen l’únic enregistrament de Bartók que va fer Harnoncourt. La insufla d’aire, de vida, de swing, de rubato... Coses que a Bartók se li han negat estúpidament per una mala interpretació del que és l’avantguarda.

Es fa massa metronòmic?

Tenim enregistraments del mateix Bartók i són pur plaer i pura diversió. Hi ha dansa, hi ha cançó. Per què es fa malhumorat, dur, sec? Es té la idea que tot el que és avantguardista ha de ser pesat, i no. Les partitures de Schönberg, Webern o Berg estan plenes d’anotacions d’expressió. Per què es toquen freds?

L’atonalitat no arriba al gran públic.

En això vaig variant d’opinió. Es va dir que s’havia matat l’atonalitat, i no és així. No ha de ser tonalitat o atonalitat. Hem d’acceptar que al món poden conviure diferents narratives. Tu pots dir que Déu ha mort, ho va dir Nietzsche amb una profunditat que no és simplement el titular, i sembla que 150 anys després Déu gaudeix d’una salut espectacular. El rei ha mort, llarga vida al rei.

L’historicisme ha de ser màxima informació per a la màxima llibertat?

Totalment. Aquesta és una màxima que intento transmetre als meus alumnes. Un mestre ha que dotar l’alumne del màxim nombre d’eines (teòriques, d’erudició, tècniques, mecàniques, estètiques) perquè sigui lliure. Fixi’s: perquè sigui lliure de mi. La màxima és aplicable a la pedagogia i a la interpretació. Els improvisadors del món del jazz en són la gran expressió. Per improvisar cal estudiar moltíssim. Com més sàpigues, més lliure ets quan improvises.

En la música antiga no és tan important l’instrument com l’articulació. El que està escrit i el que no ho està. Hi està d’acord?

El punt de partida ha de ser crear un so propi.

I modern.

Clar. Quan dic propi dic també modern, en el sentit estricte de la paraula: d’ara. L’historicisme cal utilitzar-lo com a punt de fuga. Com una pregunta a partir de la qual fer la teua moguda, perquè si no es converteix en un dogma. Part de l’historicisme s’ha tornat ranci i sona de forma predictible igual que fa 20 anys. I una altra part no: continua sorprenent i continua buscant, de vegades amb instruments moderns.

Saber com sonava Bach és impossible.

Fins que no s’inventi la màquina del temps, completament. L’historicisme ajuda a treballar amb aquest manual de l’Ikea que és la partitura, que de vegades és molt críptic. La partitura no és una obra d’art. Una obra d’art és un quadre. Una partitura no.

És un mapa.

Totalment. L’obra d’art és quan sona.

Aleshores és un paisatge.

Si no tens eines per interpretar un mapa, és possible que t’estiguis perdent sòl freàtic. Crec que l’historicisme va venir per dir: escolta, que aquí hi ha un munt d’aigua. Això es pot tocar així també. I està escrit així per això i per això altre. Les regles retòriques de l’època, el rubato, el baix continu... I dius: aquí hi ha un camp fèrtil per explorar.

Arribar amb la matèria a la idea abstracta també és impossible.

És que al final es tracta d’això. Estem parlant d’unes eines que són deficients (una partitura, el llibret d’una òpera, el text d’una obra de teatre...) perquè el compositor té una idea abstracta que pot ser perfecta i la intenta plasmar amb uns elements físics que es resisteixen. Quan les idees entren en contacte amb la matèria es crea fricció. Hi ha resistència. La matèria no es deixa modelar, i aquí és on entra l’ofici de l’artista, que intenta dominar-la. La música perfecta només existeix en la volta celestial i al teu cap. Això és neoplatonisme absolut, però és que és veritat.