Mirar sense intermediaris

[LC] [Algú] anar d’un lloc a un altre recorrent [un territori que li és estrany].

Aquesta és l’entrada del verb peregrinar al diccionari. Durant aquests mesos d’estiu en què la canícula encara s’ha comportat prou, a excepció de l’onada de calor viscuda al llarg d’uns quants dies d’aquest agost, hem anat traçant un recorregut per les col·leccions dels museus que integren la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran. Des de la plana de Lleida fins al Pirineu, aquest és un itinerari que fa de bon pujar. Si bé la peregrinació té lloc en territori al·lòcton per definició, estem segurs que el lector, com a bon pelegrí, ha pogut trobar-hi fites que li han permès reconèixer passat i arrels en aquest tros de país a través dels seus museus.

Així doncs, si a l’article introductori us donàvem la benvinguda a un viatge lector al passat, ara, culminat el periple, us proposem alçar la mirada del paper i lliurar-la al paisatge. S’acaba un viatge, però en comença un altre.

Els objectes que han omplert aquestes pàgines durant l’estiu no només proposen una traçada territorial per mitjà d’una col·lecció única de més de 40.000 objectes disposats en sales d’exposicions i reserves, sinó que volen predisposar el pelegrí que portem dins a mirar. Mirar sense pantalles ni intermediaris. Les mirades estan subjectes als àmbits socials i artístics dels espectadors i als coneixements, traces i clixés de cada època. Parafrasejant Duchamp, la posteritat d’una obra l’atorguem nosaltres, els espectadors, i només els espectadors.

Aquesta és, doncs, una invitació a mirar objectes i obres d’art com la primera vegada que veiem algú o alguna cosa. Una invitació a la trobada de dues intimitats: l’obra i nosaltres. Mirar per propiciar vibracions i nocions antigues noves.