Carla Gracia, escriptora: "Les mares també tenen el seu espai"

La novel·la parteix d’una vivència íntima marcada pel diagnòstic del seu fill. Com va gestionar el límit entre l’exposició personal i la creació literària? 

No està concebuda com una novel·la. Necessitava plasmar els meus pensaments, però per a mi mateixa. Era el meu espai de diàleg. L’autisme i les seues conseqüències en una família continuen sent un tema tabú i escriure va ser una manera de donar-me permís per pensar i sentir sense filtres. 

‘Perfectament imperfecta’ combina dolor, humor negre i situacions sorprenents. Aquesta barreja naix d’una decisió literària o de la manera real com va afrontar aquella etapa? 

En casos com el del meu fill es passa tan malament que no pots negativitzar-ho tot. Ell té episodis molt durs i, de vegades l’única manera de sostenir la situació és trobar el costat més còmic. 

A la novel·la hi ha una reflexió profunda sobre la maternitat i les expectatives socials. Creieu que continuem narrant la maternitat des d’un prisma massa normatiu? 

Totalment. Sembla que calgui posar bona cara i dir que no passa res. Existeixen uns codis de conducta i no pots sortir de la línia marcada. Però les mares també tenim el nostre espai, i hem d’aprendre a dir prou. També volem anar a jugar a pàdel o a prendre cerveses. No podem permetre que una separació sigui l’única solució per conciliar. 

Com imagina la transformació d’un material tan íntim en un llenguatge escènic que es comparteix amb el públic? 

Amb il·lusió, però també amb una mica de por. Estàs entregant al públic una part de tu. Tot i així, la gent és molt agraïda: rebo felicitacions de mares, pares, professors... 

Quin missatge li agradaria que el lector retingués després de llegir el llibre? 

Que no importa el que pensi la gent i que s’aferrin a la vida tal com és. I, sobretot, que siguin totalment sincers a l’hora d’estimar-se i de mostrar el seu amor.