LLENGUA
Quim Gibert, 63 anys, activista: «Intentar viure en català a la Franja sovint és un càstig»
Activista infatigable en favor de la llengua catalana, el professor i escriptor Quim Gibert protagonitzarà avui a Fraga un col·loqui sobre el seu últim llibre, ‘Allà d’allà. Alfabet incomplert de la Franja de Ponent’
Quim Gibert - QUIM GIBERT
Quim Gibert (Arenys de Mar, 1962), professor de Secundària a Fraga des de fa més de dos dècades, integrant del Casal Jaume I de la capital del Baix Cinca i escriptor i activista pel català a la Franja de Ponent, protagonitzarà avui divendres (19.30 h) un col·loqui a la sala d’assajos del grup Génesis de Fraga (al número 9 de la Costa del Cegonyer), per xarrar sobre el seu últim llibre, Allà d’allà. Alfabet incomplert de la Franja de Ponent (Llibres de l’Índex), un volum amb articles i relats sobre l’actual realitat lingüística d’aquest territori.
És difícil expressar-se en català avui dia a la Franja?
Els veïns de la Franja d’ara i d’abans s’han vist forçats a amagar discretament la seua identitat lingüística. De fet, ja fa temps que les institucions del govern d’Aragó marquen distàncies amb Lleida, Tortosa, Balaguer i altres punts limítrofs de llengua catalana. Les poques iniciatives en català, el patrimoni més important de la Franja (després de les persones), són qüestionades pels grups de poder i per la premsa de Saragossa. Sovint, provar de viure en català a la Franja es converteix en un càstig: ets ignorat o et tracten com si fossis un tipus conflictiu. El bon aragonès de Fraga, Tamarit, Benavarri... ha d’acceptar aquesta submissió lingüística, aquest tracte colonial castellà. A més, gran part dels funcionaris són castellanoparlants, sense el més mínim interès a conèixer la nostra llengua. Fins i tot al contrari, de vegades són hostils. La igualitària democràcia espanyola situa el castellà com una llengua superior.
Al seu nou llibre, parla d’aquesta realitat lingüística. La situació es precaritza o vostè és optimista?
Jo tendeixo a ser optimista. Un lloc de frontera com la Franja de Ponent disposa d’un potencial extraordinari de cara a capgirar la truita. Jesús Moncada i la seua obra literària, entorn de Mequinensa, podrien ser un exemple. Reforçat amb els també escriptors de Saidí Mercè Ibarz i Francesc Serés.
Ja hem superat allò del ‘fragatí’, el ‘xapurreau’...?
L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans i la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) van deixar clar, per activa i per passiva, que el fet diferencial de la Franja, la llengua vernacla, és la catalana. Però l’autoodi, la catalanofòbia... no s’han esvaït.
‘Ajuden’ les administracions local i autonòmica?
Els governs autonòmics d’Aragó, en graus diferents, no estimen la diversitat lingüística autòctona. Els molesta tant que, en el cas del català, l’utilitzen com a arma llancívola. Ben mirat, Aragó no s’agrada tal com és de veritat. Per això, tant el govern aragonès com el parlament, les diputacions, els ajuntaments han postergat donar suport, de manera rotunda, al català de la Franja. La Constitució espanyola estableix que les llengües pròpies de l’Estat, diferents del castellà, han de ser oficials als respectius territoris. I que han de constar als estatuts corresponents. És un estatut inconstitucional el d’Aragó? No és un maltractament lingüístic als habitants de la Franja no fer oficial el català, tal com manen les lleis espanyoles del règim del 1978? PP, Vox i PAR neguen, amb menyspreu, l’existència del català a la Franja.
Al seu llibre aporta exemples de paraules pròpies de la Franja que cal conservar.
A la Franja s’han mantingut paraules autènticament catalanes, que s’han perdut a Catalunya. Com per exemple nafra, revolt, ruc, ferralla, caramboleta, bescoll, espentejar, majola, rabosa... A més, hi ha una pastisseria a Fraga amb noms de productes que no són fàcils de traduir al castellà: mostatxó, panadó, farinós, carquinyol, coqueta, panillet, coc-amb-ou... En paral·lel, Alcavor, Sedassers, Allà Dins, Cardell, Cegonyer, Secanella del Topinaire... són topònims fragatins que desborden catalanitat. Això és precisament el que indigna tant.
Per cert, què vol expressar amb el títol del llibre, ‘Allà d’allà’?
És una expressió tant del Baix Cinca com del Segrià. Ve a ser el rerepaís, els confins... del nostre mapa lingüístic. Però també el laboratori, l’obrador... en el qual els interessats en castellanitzar-ho tot prenen la mesura de la nostra autoestima. A Allà d’allà descric episodis del trànsit fluvial i dels ponts eternament pendents del Cinca, de gitanos de la Llitera, de l’entramat de passadissos soterrats de la Fraga vella, de la substitució de la patrona fragatina de Santa Anna pel Pilar... I és que la Franja de Ponent és un diamant en brut!
