Aquell 1999, quan Extremoduro i Fito van tocar junts a Lleida: nits de rock als Camps Elisis
Queda la nostàlgia d'una època on els grans noms del panorama nacional feien parada obligatòria a la Festa Major de Lleida
Una actuació d'Extremoduro a Lleida, pocs anys després.
Hi ha nits que, amb el pas dels anys, es converteixen en llegenda. Això sempre que el fum de l'època no ens emboirés ni la memòria ni la mirada. Per a molts lleidatans, la nit de l'1 de maig de 1999 n'és una. Aquell dissabte, la Festa Major de Lleida no va començar amb un simple concert, sinó amb un traspàs de poders i una explosió de rock que, per alguns, encara ressona a les parets del Pavelló Nou dels Camps Elisis.
I més avui, que molts encara estem recordant la nostra relació amb Robe Iniesta, mort aquest final de 2025.
A les 22.00 hores, el públic que omplia el pavelló va poder gaudir del concert d'Extremoduro, plat fort de la nit. La banda de Robe Iniesta arribava a Lleida en un punt àlgid de popularitat, presentant el disc "Canciones prohibidas". No tenim el setlist d'aquell concert, que deuria comptar, a banda dels himnes de la banda de Plasencia, amb temes del disc que presentaven, que també són clàssics: Salir o Golfa.
No hi ha crònica de l'endemà. Però els concerts d'Extremoduro eren vius, "feien olor de rock". Lleida va ser testimoni de la maduresa d'una banda que havia passat de la marginalitat a ser el referent absolut del rock estatal.
La gràcia d'aquella jornada va ser poder escoltar, una estona abans, l'estrena de Fito Cabrales amb el seu nou grup Fito y los Fitipaldis. Tot i ser ja una estrella amb Platero y Tú, arribava per presentar el seu projecte personal: Fito y los Fitipaldis.
Amb la seva inconfusible gorra i una actitud més íntima però elèctrica, va desgranar els temes de "A puerta cerrada". En aquell moment, pocs podien imaginar que aquell teloner acabaria omplint estadis per si sol. Va ser un directe de rock de bar, pur i sense filtres, que va servir de l'aperitiu perfecte per al que estava per venir. D'aquell disc devien sonar, segur: Rojitas las orejas o Trozos de Cristal, que canta al disc, precisament, amb Robe.
Avui, mirant aquell retall de diari, queda la nostàlgia d'una època on els grans noms del panorama nacional feien parada obligatòria a la nostra Festa Major.
Prèvia del 1 de maig del 1999
Crònica del concert d'Extremoduro, l'any 2004
Concerts d'Extremoduro a Ponent
Malgrat que un concert de Fito i Robe, junts, sigui una fita, el cert és que Extremoduro ha tocat diverses vegades al pla de Lleida. Mirant l'hemeroteca de SEGRE, trobem que l'any 1995 van tocar a l'Estudi d'Alcoletge. Un any més tard, Extremoduro i Platero tocaven a Fraga.
L'any 2002, a la plaça de les Nacions Sense Estat de Tàrrega, van presentar el seu Yo, minoría absoluta. El 2004 tornaven a la Fira de Lleida (llegiu la crònica del crític musical Javier de Castro). Finalment, l'octubre del 2008 van presentar La Ley Innata a Gardeny.
CORTE DE MANGAS AL SISTEMA
JAVIER DE CASTRO
Aprovechando la reciente edición del nuevo disco, el recopilatorio Grandes éxitos y fracasos (episodio 1) y el DVD Gira 2002, los Extremoduro han iniciado un nuevo tour promocional que se ha estrenado precisamente en nuestra ciudad.
Con un entradón impresionante y la presencia de bastantes seguidores llegados de distintas y distantes latitudes, la presentación de la banda extremeña deparó un concierto de bastante altura musical, pese a los problemas de sonido congénitos a la instalación, y que en muchos momentos del mismo consiguió subir a niveles considerables la adrenalina de muchos de los presentes y de aquellos otros que ya la traían elevada de forma artificiosa. Para estos últimos, si se enteraron, la sensación debió de ser, seguramente, todo menos terrenal.
El caso es que la interpretación de clásicos de su discografía como Pepe Botika, Necesito droga y amor, A fuego, Extremaydura o El día de la bestia, entre otras, propició en la variopinta y, a todas luces, inclasificable concurrencia algo así como una auténtica sacudida nerviosa. Fue causada no sólo por el enorme potencial decibélico desplegado, sino, sobre todo, por los contenidos “poéticos” de los textos de la mayoría de sus canciones referenciales, los cuales, de unos años a esta parte, los han convertido en estandartes de una subcultura cuyo éxito se basa en dar un corte de mangas al sistema.
Posiblemente, son el grupo español con mayor personalidad, que ilustran con superioridad absoluta lo que hoy se denomina popularmente rock “transgresivo” y, por lo que a ellos respecta, los antecedentes, aureola y presencia en vivo causan de todo, menos indiferencia.
