Jaume Belló: «Sorprèn que els artistes de La Màxima recitin poesia»

Actor, director, professor de teatre i integrador social, el lleidatà Jaume Belló és el responsable del projecte La Màxima, la companyia de teatre inclusiu de la Fundació Ilersis. En aquesta entrevista, el dramaturg explica l’evolució d’aquesta formació tan especial i també el seu paper com a vicepresident de la xarxa internacional IIAN d’arts escèniques inclusives. Belló assegura que la raó de l’èxit de La Màxima són les ganes i la capacitat dels seus artistes, “que tenen moltes coses a explicar”.

Què és La Màxima avui?

És una companyia de teatre inclusiu amb voluntat professional o profesionalizadora dins del servei ocupacional de la Fundació Ilersis, que té una singularitat: totes les hores de treball estan dedicades a la creació d’espectacles d’arts escèniques.

Diria que és pionera?

No tinc constància de cap altra iniciativa similar. Aquest és el primer servei ocupacional dedicat a les arts escèniques, actualment en evolució.

Quan deixa de ser una activitat i es comença a pensar com una companyia?

És un procés natural. La Màxima comença com una activitat dins del centre, però aviat s’obre a l’exterior. Si la companyia beu de la comunitat, és coherent que el que crea torni cap a la comunitat.

Què ha contribuït a la seua consolidació?

Primer, el context social: és un bon moment per parlar d’inclusió i accessibilitat. En segon lloc, l’obertura de mires de la Fundació Ilersis, que ha entès que la cultura també pot ser un producte de l’entitat, no només un complement. I, finalment, les ganes i la capacitat dels artistes, que tenen moltes coses a explicar.

Quin impacte ha tingut La Màxima dins de la Fundació Ilersis?

Crec que important. La companyia rep constantment l’ajuda i la col·laboració de la resta de serveis d’Ilersis. El vestuari s’elabora amb el suport del grup de costura; la gent que treballa la fusta ens construeix caixes, estructures..., hi ha una relació molt simbiòtica i les arts escèniques van entrant dins del servei ocupacional com un treball real.

Quanta gent hi ha darrere de La Màxima?

El grup estable està format per 12 persones. Però si tenim en compte el que implica una producció, fàcilment podem parlar de 20 o 25 persones.

Com naixen les obres de La Màxima?

Les idees arriben de la dinàmica del grup o d’una preocupació compartida. La Sirena del Segre, per exemple, va sorgir del desig de fer La Sireneta, però sense voler reproduir el relat de Disney. El repte va ser trobar una raó lògica perquè una sirena sortís del mar i que no anés a enamorar-se d’un nòvio.

I què van trobar?

Vam tardar gairebé dos anys a adonar-nos que la sirena vol marxar perquè el mar està tan brut que s’està morint.

Formen part de la xarxa International Inclusive Arts Network (IIAN). Què és i per què és important?

IIAN és la xarxa dedicada a la inclusió i l’accessibilitat. El seu objectiu és posar en contacte artistes de tot el món per compartir experiències, recursos i metodologies, tant per crear espectacles accessibles com per promoure la presència d’artistes amb discapacitat als escenaris.

Quin paper juga dins d’aquesta xarxa?

En soc el vicepresident. És una xarxa internacional molt diversa, amb presència de països com Nigèria, Itàlia, Xipre, Pakistan o Noruega i cada realitat és molt diferent.

En quin sentit?

Moltes són persones que treballen en festivals o gestionen cultura i arts escèniques als seus territoris. Jo gestiono una companyia formada només per persones amb discapacitat intel·lectual dins d’un servei ocupacional, i això sorprèn.

Què és el que més sorprèn?

L’autodeterminació. No és el director que decideix què s’ha de crear sinó que són les persones amb discapacitat intel·lectual les que determinen volen quin espectacle fer. El projecte de La Màxima el vaig explicar per primera vegada en un festival a Nigèria. Allà, una de les preguntes més recurrents era si les persones amb discapacitat acabaven fent d’arbre. I jo responia: no, és que a la nostra companyia totes les persones tenen discapacitat. I si en algun moment fan d’arbre, aquella escena és l’escena més important. No hi ha presències decoratives. Cada aparició té sentit i dignitat. A diferència de moltes empreses que solen buscar finançament abans de desenvolupar una idea, el suport de la Fundació Ilersis ens permet tirar endavant projectes que uneixen espectacles amb iniciatives pedagògiques i activitats educatives.

Com s’asseguren que tothom pugui participar i sentir-se protagonista?

És la filosofia primigènia de La Màxima: tothom que vulgui participar ha de tenir dret a participar.

I com donen forma a l’obra?

Treballem molt a partir de la improvisació. Són molt bons improvisant, però després passa una cosa curiosa: els agrada tant improvisar que, l’endemà, els costa una mica recordar el que havien fet el dia anterior. Tot i així, cadascun va perfilant el seu personatge a poc a poc. A través de preguntes anem construint les escenes. I com que les escenes les han construït ells i elles, després les poden defensar amb molta tranquil·litat.

On es troba la frontera entre actors i personatges?

Els costa entendre que a sobre de l’escenari no són ells com a persones. Però aquesta dificultat té un valor afegit. Com que no hi ha una voluntat explícita de fer un personatge, tot el que passa en escena és veritat. I això és meravellós.

Com reacciona el públic davant del teatre inclusiu?

El nostre públic habitual és la primera infància, que no té una mirada discapacitadora. Ells veuen un gall, veuen un gat, però no veuen la persona ni la seua dificultat. Quan traslladem aquesta experiència al públic general, sovint sorprèn que els artistes de La Màxima puguin recitar poesia i això ajuda a eliminar estigmes. Un artista és un artista. Si connectes, per la raó que sigui, no importa la dificultat que tingui.

Reptes i projectes de futur?

Integrar les arts escèniques a un servei ocupacional, dissenyar una metodologia reproduïble i mostrar la diversitat d’oficis que ofereix el teatre. Però, per a mi, el repte més important té a veure amb el context sociopolític actual. Em preocupa molt la regressió social que vivim. Amb l’auge de l’extrema dreta, temo que drets aconseguits a base de molta lluita puguin desaparèixer.