Gaudir de Metallica, Gun’n’Roses o Dire Straits a Lleida: l’auge “inevitable” dels grups de tribut

Qui hagi seguit la programació musical a la ciutat de Lleida dels darrers anys no li sonaran noms de grups com Hombres B, MotörHits, Great Straits o La Gripe y Tú, que ens recorden sospitosament a grups tant coneguts com Hombres G, MotörHead, Dire Straits o Platero y Tú. No és cap coincidència. Es tracta del que s’anomena bandes tribut, grups musicals que fan un repertori musical en directe tocant els temes més coneguts del grup al que homenatgen, reviuen l’essència i juguen amb la nostàlgia. El que fins fa poc eren grups que omplien forats en alguna festa major, ara tenen una sala per a ells i, en alguns casos, fins i tot fan sold out.

Segons explica a SEGRE Toni Revés, programador de les sales del Cafè del Teatre, la Boîte i el Cotton Club, és una inèrcia que fa anys que va en augment, i que està segur que continuarà així, “tot i que el que ha passat aquest gener no és normal, per saturació, segur que durant l'any baixarà el percentatge de bandes de tribut. L’hivern ha sigut un fet circumstancial”. I és que aquests mesos aquests grups han inundat la cartellera i programació de les sales musicals de Lleida, petites, mitjanes i grans, com la Llotja de Lleida o també la nova Tocata. La llista de tributs és llarga: Dire Straits, ABBA, Pink Floyd, Rory Gallagher, Alan Parson Project, Nirvana, Green Day, Metallica, Megadeath, Pearl Jam, Soundgarden... N'hi ha desenes. 

“Musicalment sonen als grups que homenatgen, normalment sonen molt bé perquè al darrera hi ha músics de molta qualitat, i no solen fallar”. Preguntat sobre com imiten els grups, Revés explica que “el ventall és ampli, però normalment és un show global, en el que els músics imiten tan la vestimenta com la posició, moviments i gesticulació. També és teatre. Fins i tot parlen amb el públic en anglès o l’idioma original de la banda”.

Però per què preferim veure músics que toquen cançons de grups que coneixem? Per què les sales els programen tan, ara? Revés explica que en la seva anterior etapa al Cafè del Teatre s’havia resistit a portar aquest tipus de grups, “jo prefereixo la música original, però avui és inevitable”. 

Afegeix que “hi ha tota una generació que té una cultura de la música en directe molt forta, que vol recordar sensacions i notar que ‘segueix anant de concerts’. Amb aquests grups aconseguim que tota una generació recordi la música de la seva vida, hi ha un fet incontestable de nostàlgia”.

A banda, amb la desaparició de moltes llegendes o la dificultat per veure en directe les grans estrelles internacionals —amb preus d'entrada sovint prohibitius—, les bandes tribut ofereixen una alternativa assequible i de proximitat amb una bona qualitat sonora.

Si mirem els grups als que es rendeixen tribut, tots són d’una generació concreta: dels trenta llargs – quasi quaranta en endavant. Passa perquè el jovent no té diners o perquè els més grans en tenen massa per gastar? Segons explica el programador, històricament el jovent mai ha tingut diners per gastar en música en directe, però sí que identifica que el jovent actual va a un tipus de música en directe diferent, i que aquesta segueixen funcionant i operativa a la seva manera.

El tema dels drets funciona com qualsevol altre grups de versions. El grup paga segons el nombre de temes tocats i segons l’acord que es tingui amb l’entitat de drets d’autor. Revés no sap dir quant acaba pagant un grup en qüestió de drets d’autor, però sí que assegura que, quan funcionen com a sales (sense grup), paguen per cada tiquet que venen un ventall d’entre el 8 i el 10% en drets d’autor, per la música que sonarà aquella nit.

Omplen? Si. Sense anar més lluny, “un concert recent d’homenatge a Gun’n’Roses va fer sold out, tot venut. I per al concert del tribut a Alan Parson Project, amb músics de Lleida, també. La resposta és alta perquè el públic sap perfectament què va a buscar: èxits que cantarà de la primera a la última cançó”.