Rosalía | L’art de fer música que arribi a tothom sense deixar de ser elegant i creativa

Diuen que l’activitat que mou més diners és el tràfic d’armes, la segona la venda de drogues i la tercera la música comercial. Sens dubte exageren, però no està clar si molt o poc. Rosalía és una gran artista que podria fer una molt bona música en bolos de carretera i manta, però no tindria ni un duro. En lloc d’això ha sabut entrar en la música comercial sense deixar de ser creativa i elegant. Vostè es farà un favor, amable lector, si en lloc de veure Berghain, el single promocional de Lux, el seu últim treball, escolta l’àlbum sencer. Berghain no val res. Cafè amb samfaina. Un batibull demagògic i lleig. Però si escolta l’àlbum sencer hi trobarà cançons boniques, ben cantades i extraordinàriament ben produïdes. 

A mi no m’agrada com canta Rosalía. El seu timbre m’irrita, però això és problema meu. L’objectiu és que té classe. No utilitza auto-tune perquè no necessita corregir l’afinació, malgrat que la seua veu està molt (i molt ben) editada. És valenta en la varietat estilística i deixa caure aquí i allà el seu gust per un flamenc per al qual és molt capaç, encara que no tant com es diu perquè és a anys llum de Mayte Martín, i ja no diguem de Camarón, i com a fusionadora de flamenc i música urbana no aporta gran cosa al que van fer Pata Negra, Ojos de Brujo o Bambino. Però Rosalía arriba a tothom amb música de qualitat, i això ho h a n f e t Jackson, Rolling Stones... No gaires més. Rosalía va aportar coses amb El mal querer, sobretot ironia i empoderament de la dona, i després de pagar el peatge de l’infame reggaeton —passi la redundància— exhibeix en Lux una creativitat que no l’ha allunyat del públic, la qual cosa té molt de valor. La creativitat musical presenta grans dificultats. Les de totes les arts i alguna d’afegida pel seu caràcter abstracte. La música clàssica ha provat d’aportar formes que expliquin un argument, però això és impossible. La música no pot explicar una història perquè és asemàntica. É s u n conjunt de sensacions en les quals les formes clàssiques intenten posar ordre i aparentar un discurs. 

A començaments del segle XX aquesta pretensió va tocar sostre. A partir d’aquest esgotament, i deixant de b a nd a l a broma avantguardista, els grans creadors, desconcertats per tenir massa música en l’ànima i no poder dominar-la, van trobar dos sortides. Una de gran i una petita. La gran, de principis de segle, va ser la fusió que va tenir lloc a Amèrica entre tradició europea, via colons, i africana, via esclaus. De la música celta irlandesa i l’africana va sortir el jazz; de l’espanyola i l’africana, la cubana; de la portuguesa i l’africana, la brasilera; de la napolitana i l’africana, el tango. Tot això representa el millor del segle XX. La petita, de finals de segle, ha estat l’especulació tímbrica electrònica, que crea sons que no tenen res a veure amb els dels instruments tradicionals. Aquesta aportació és menys rellevant perquè no té discurs. No diu res però relaxa, que és el que passa també amb el minimalisme, en el nom del qual es creen músiques que es volen hereves de Satie però semblen de Richard Clayderman. El minimalisme i l’electrònica tenen una cosa que la gent demana. Relaxar és un eufemisme de no pensar. De no esforçar-se. Aquestes músiques t’acompanyen sense demanar-te res a canvi perquè repeteixen contínuament les mateixes fórmules. Beethoven o Chick Corea demanen una atenció avui insòlita. 

Una cosa semblant passa amb la literatura. Per això triomfen els poetes de Twitter —valgui l’oxímoron—. Però no ens equivoquem. La música és present avui com mai no ho ha estat. A Mozart només l’escoltaven quatre aristòcrates en un món classista. Avui de la música en gaudim tots, i Rosalía aconsegueix que a tots arribi una música de qualitat. Que va pagar l’infern del reggaeton? Sí; Que Berghain, el single promocional de Lux, no val res? També, però l’àlbum té moltes belleses molt ben cantades. I a més, si no féssim de tant en tant alguna estupidesa, qui ens aplaudiria?