la intimidad perdida

la intimidad perdida
pàginesculturalsde segre
Dos llibres, llegits l’un al costat de l’altre, semblen confluir en una mateixa intuïció incòmoda: que potser no hi ha res a l’interior. Clément Rosset, a Lejos de mí (1999), hi arriba interrogant la identitat personal; Ferran Sáez Mateu, a La intimidad perdida (2024), interrogant la intimitat. Tots dos obren el mateix sobre segellat i hi troben, en comptes d’una resposta, el buit.
Rosset parteix d’un somni propi —explicava a uns coneguts que la seva identitat oficial era totalment apòcrifa— per recuperar una intuïció vella, la de David Hume: quan un mira cap endins buscant-se a si mateix, no hi troba mai un “jo”, sinó només percepcions aïllades —fred, calor, alegria, fàstic— que se succeeixen sense que cap d’elles sigui pròpiament l’observador. Pascal ho havia dit gairebé igual: si estimo algú per la seva bellesa o pel seu càrrec, l’estimo a ell o estimo les seves qualitats, que es poden perdre sense que ell deixi d’existir? La conclusió és duríssima: no estimem mai ningú, només qualitats prestades. Kant ho va intentar arreglar inventant-se un “jo” pura forma de la raó, inaccessible però necessari; Rosset li retreu que això és sobretot un desig de creure disfressat d’argument. La conclusió és incòmoda però alliberadora alhora: l’única identitat que existeix de debò és la social, la de les nostres dades, els actes documentats, el paper que la gent reconeix en nosaltres; la identitat “personal” no és més que un fantasma que ens segueix de prop sense deixar-se mai tocar. Quan algú entra en crisi i diu que “ja no es reconeix”, el que ha fallat no és la seva essència íntima sinó la seva façana social: són els altres els que han deixat de reconèixer-lo, i és aquesta fallida exterior la que arrossega, després, el dubte interior. La identitat ferida sempre comença per fora.
Sáez Mateu parteix d’una distinció gairebé d’etimologia de diccionari: la intimitat és allò que hi ha més endins, una dimensió vertical, com el fons d’un pou; la privacitat és un afer perimetral, una tanca que separa el que és meu del que és teu. La seva tesi és que avui hem perdut les dues coses, però només ens amoïna la pèrdua de la privacitat: les xarxes socials, el mòbil convertit en pròtesi permanent i el big data que ens converteix en generadors de senyals aptes per alimentar la publicitat n’han esfondrat el perímetre, i d’això sí que en parlem, encara que sigui amb la resignació de qui accepta un peatge necessari per fer servir Google de franc. La intimitat, en canvi —el lloc on es fabrica l’autoconsciència, la llibertat moral, el jutge implacable que som per a nosaltres mateixos—, s’ha buidat en silenci, sense que ningú en faci gran cas. Aquí hi ha la provocació central del llibre, la mateixa que Rosset formula al revés: potser ja no ens en preocupem perquè, senzillament, ja no hi ha gaire cosa a dins per protegir. Recorda que aquell “dins” va néixer amb Montaigne retirat a la seva torre i amb el cogito de Descartes, i que al segle XX va ser sovint l’únic refugi possible contra el totalitarisme —el pres de Koestler a qui ni la tortura no pot prendre la rebotiga mental, Frankl trobant a Auschwitz la certesa d’una vida interior inaccessible des de fora. Avui, en canvi, allà on hi havia d’haver el reflex implacable de la consciència hi ha una pantalla complaent, alimentada per l’algoritme de la satisfacció immediata.
Les dues obres es toquen en el mateix punt cec: la sospita que la identitat i la intimitat no són possessions íntimes i inamovibles que calgui defensar, sinó construccions —socials en un cas, vulnerables i prestades en l’altre— que potser mai no han tingut un nucli dur al darrere. Si Rosset té raó i no hi ha “jo” sota la identitat social, tampoc n’hi ha cap d’amagat que la intimitat de Sáez Mateu pugui protegir; i si Sáez Mateu té raó i el “dins” s’ha buidat, la identitat personal que Rosset ja donava per fantasmal queda doblement òrfena. Cap dels dos ho planteja com una tragèdia. Si fóssim posseïdors d’una essència fixa, en seríem presoners; en canvi, si el que som és sobretot un estil que repetim i aprenem imitant els altres, també és una cosa viva, que es pot tornar a escriure. La lliçó comuna dels dos llibres és ben senzilla: deixar de buscar-se tan desesperadament a un mateix, i preguntar-se què val la pena fer aparèixer en el món.
A casa hi havia un disc que no parava de girar al tocadiscs. Era Pasaje del agua, de Lole y Manuel. Jo devia tenir deu o onze anys. Encara no sabia què era el flamenc, però sí que distingia una cosa: allò sonava diferent. Sonava net, delicat, profund. Sense adonar-me’n, el flamenc entrava a casa per la porta del darrere, molt abans que jo sabés que algun dia llegiria un llibre com Catalunya flamenca.
Rafael Vallbona ha escrit una obra que té molt de llibre d’història, una mica d’assaig i moltíssim de periodisme. Del bo. Del que no exhibeix coneixements sinó que els posa al servei d’una història que enganxa. Ja ho apunta Lluís Cabrera al pròleg: aquesta és una declaració d’amor al flamenc. Però Vallbona no escriu agenollat davant del mite. Escriu dret, amb ofici, hemeroteca, orella i carrer.
El fil és tan senzill com potent: el flamenc no és un cos estrany incrustat a Catalunya. Fa gairebé dos segles que hi viu. Ha passat pels cafès cantants, pel Raval, pel Paral·lel, pels tablaos, per les penyes, per Carmen Amaya, La Chana, Mayte Martín, Miguel Poveda i els talents joves que continuen remenant una música que només és viva si es deixa tocar.
I sí, també hi surt Rosalía. Com no hi ha de sortir, encara que a alguns boomers se’ls faci bola cada cop que una noia de Sant Esteve Sesrovires converteix el flamenc en llenguatge global, visual, mutant i desacomplexat. Vallbona no la tracta com una anècdota pop, sinó com una conseqüència natural d’aquesta història: formació, risc, tradició escoltada als cotxes del Baix Llobregat i una capacitat enorme per fer arribar el compàs allà on abans ningú no l’esperava.
El llibre explica molt bé com el franquisme va fer un mal favor al flamenc apropiant-se’l com a postal oficial d’una Espanya uniforme. Molts catalans van acabar rebutjant una música perquè l’identificaven amb una dictadura, quan el flamenc ja havia arrelat aquí molt abans. Vallbona no amaga les tensions, però tampoc escriu un al·legat. Escriu una crònica social d’una música, i això la fa molt més convincent.
I aleshores arriba Lleida. El capítol del garrotín fa una mica de por perquè Vallbona hi entra per una porta ombrívola: maig del 1984, pensió Mundial, plaça Sant Joan, i ell cobrint per a Catalunya Ràdio el consell de guerra per l’assalt a la caserna de Berga. Des d’aquella finestra veu el Canyeret agonitzant, i allà comença una altra història: la d’una Lleida gitana, carrinclona, popular i flamenca. La dels Parranos Pepe i Enric Pubill, de lo Calsoné, de la Caqui, de Tom de Vidrier, de Cap de Ferro, de la Violeta, de la família Salazar, de Lo Marquès de Pota i del popularíssim Lo Beethoven. De cop, Lleida no és la perifèria del relat: és una prova.
Aquesta és la millor virtut del llibre: eixampla Catalunya sense fer proclames. La fa més real, més impura, més mestissa i més interessant. Quan tanques el llibre et preguntes com és que durant tant de temps ens van explicar que aquesta música era d’uns altres.
I llavors penso en aquell Pasaje del agua que sonava a casa, una vegada i una altra, sense demanar permís ni donar explicacions. Potser el flamenc ja hi era, discret i tossut, esperant que algú com Vallbona ens ajudés a reconèixer-lo. No venia de fora. També venia de nosaltres.