LLIBRES
“La imperfecció ens fa únics”
El músic i escriptor de Sabadell Jordi Campoy presenta a Lleida ‘Fer cantar els arbres’, Premi Prudenci Bertrana de novel·la. Contraposa la velocitat del món actual al lent ofici de lutier

La fusta que utilitza una lutier, ‘protagonista’ de la novel·la del músic i escriptor Jordi Campoy. - JORDI ECHEVARRIA
Jordi Campoy assegura que “la fusta d’un arbre és com una metàfora de les persones: les vetes serien el nostre passat; els nusos, les possibles ferides, i les esquerdes, els nostres defectes.” Així ho demostra a la novel·la Fer cantar els arbres (Columna), amb la qual al setembre va guanyar el 59 Premi Prudenci Bertrana de Girona i que ahir va presentar a Lleida, a l’associació Res Non Verba.
Unes hores abans, Campoy va explicar a SEGRE que “la novel·la parla de la bellesa de la imperfecció”. Igual com no hi ha dos trossos de fusta iguals, “aquesta imperfecció ens fa als humans únics, singulars”. I aquesta és la base sobre la qual ha teixit una història protagonitzada per una lutier de 70 anys, que es debat entre tallar un avet centenari per crear un violoncel o deixar-lo créixer uns quants anys més perquè algun successor seu pugui construir un instrument encara més extraordinari.
Jordi Campoy (Sabadell, 1970) té una llarga trajectòria com a productor musical, pianista i compositor. De fet, la idea per a aquesta novel·la li va sorgir el 2019 mentre adaptava lletres de cançons per al disc de La Marató de TV3 d’aquell any: “Vaig veure un violoncel amb una pinta de trasto, amb la fusta plena de nusos i ratlles, però que sonava com els àngels. Vaig pensar que devia ser molt antic, però el músic em va comentar que l’instrument amb prou feines tenia quinze anys, el que era molt vella era la fusta amb què estava construït”.
Des d’aleshores, Campoy no només ha anat madurant aquesta idea sinó que aquell mateix any va debutar en el terreny literari amb la novel·la La noia del violoncel, a la qual va seguir el 2021 La cantant de fado. A la seua tercera obra, aquesta metàfora de la fusta i les persones li ha servit de paisatge literari en el qual es mou la protagonista, una lutier que, davant del dubte que l’embarga, fa la vista enrere, cap a la història de la seua família, una saga de lutiers marcada per l’amor a l’ofici, però també amb silencis, misteris i ferides que traspassen generacions.
L’escriptor va explicar que una altra de les coses que el van fascinar d’aquest ofici musical era “contraposar-ho a l’actual època d’immediatesa i de fer totes les coses com més ràpid millor, hem perdut la virtut de la paciència. Resulta fascinant que, per molta intel·ligència artificial que es posi al davant, aquesta mai podrà igualar un arbre, que necessita dos-cents o tres-cents anys per créixer”. De fet, el mateix ofici de lutier no s’escapa d’aquesta tradició: “És una tasca artesanal que no ha canviat gens des del segle XVII, és fruit d’una llarga espera perquè l’arbre de la fusta adequada creixi i d’un procés d’assecatge fins al taller que pot durar set anys”. Per això, “construir la nostra pròpia vida, com ocorre amb un instrument tradicional, no va d’ocultar o minimitzar les nostres debilitats i frustracions sinó d’aprendre a conviure amb elles”, va afirmar el músic i escriptor.
Campoy no vol haver de triar entre música i novel·les. “M’agrada molt la feina al meu estudi musical a Sabadell i no podria dedicar-me només a escriure. Tinc la gran sort que les meues dos passions s’han convertit en els meus oficis”, va afirmar l’autor de Fer cantar els arbres.
L’escriptor es va mostrar encantat amb l’aval del Premi Prudenci Bertrana, dotat amb 30.000 euros. “En l’art sembla que parlar de diners embruti una obra, però els premis són importants en qualsevol ofici, també en les activitats artístiques”, va concloure.