El castell de Hartheim: la bellesa que amaga l’horror

El castell blanc. Des del 2019 he participat en diversos viatges als camps nazis d’Àustria, organitzats per l’Amical de Mauthausen amb motiu dels actes commemoratius de l’alliberament. Hartheim sempre n’ha estat la primera parada. És un indret que impressiona fins i tot abans de conèixer-ne la història. Un camí envoltat d’arbres i gespa condueix fins a un castell renaixentista del segle XVI. Les parets blanques i les cinc torres formen una imatge serena, gairebé idíl·lica. Però el castell de Hartheim, situat a Alkoven, a l’Alta Àustria, amaga una història d’horror. En aquest edifici conflueixen dos itineraris tràgics: l’exili republicà i la política nazi d’extermini. Centenars de republicans espanyols que havien fugit de la dictadura franquista van acabar deportats als camps nazis i, finalment, assassinats entre aquestes parets. 

De l’exili a Mauthausen

El primer itinerari comença el febrer de 1939. Centenars de milers de persones van travessar la frontera fugint de l’avenç franquista. Per a moltes, la destinació immediata van ser els camps d’internament francesos, on van haver de sobreviure en unes condicions extremes. El Govern francès, decidit a reduir el nombre de refugiats als camps, va impulsar diverses vies de sortida. Una consistia a incorporar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers, creades a partir de la primavera de 1939 i destinades, entre altres tasques, a construir defenses al nord de França. La derrota francesa del juny de 1940 va convertir el territori en una ratera. Molts republicans van ser capturats per les tropes alemanyes i enviats a camps de presoners de guerra. El 6 d’agost de 1940 va sortir el primer comboi d’espanyols cap a Mauthausen. Segons l’Amical de Mauthausen, 7.533 republicans espanyols van ser deportats al complex concentracionari. Per a molts, el trajecte no va acabar a Mauthausen. A partir del gener de 1941, milers de presoners van ser traslladats a Gusen, conegut com el gran escorxador dels republicans espanyols. Gairebé 4.000 hi van perdre la vida. 

Una política d’extermini

El segon itinerari havia començat el setembre de 1939 amb l’Aktion T4, el programa nazi d’assassinat de persones amb discapacitats físiques o intel ·lectuals i de persones amb malalties mentals. Emparat en els principis de l’anomenada “higiene racial”, el règim pretenia eliminar aquells que considerava una càrrega i, alhora, alliberar recursos. L’historiador Götz Aly xifra en 70.273 les persones assassinades entre l’octubre de 1939 i l’agost de 1941 als sis centres de mort del programa. Hartheim n’era un. Les denúncies públiques del bisbe de Münster, Clemens August von Galen, van contribuir a la suspensió oficial del programa l’agost de 1941. 

Els assassinats, però, no es van aturar. Va ser aleshores quan els dos itineraris van confluir. L’estiu de 1941, el règim nazi volia fer lloc als nous presoners soviètics i eliminar les anomenades “boques inútils”. Amb aquest objectiu va posar en marxa l’Aktion 14f13, destinada a assassinar els presoners dels camps de concentració que eren considerats malalts, esgotats o incapaços de continuar treballant. L’historiador Florian Schwanninger ho resumeix amb una frase brutal: “Si no pots treballar, t’enviarem a la cambra de gas.” Als presoners més malalts de Mauthausen i Gusen els deien que serien traslladats a un sanatori o a un centre de recuperació. En realitat, els portaven a Hartheim per assassinar-los. 

Trenta-cinc quilòmetres fins a la mort

Entre l’agost de 1941 i l’octubre de 1942, vint-i-tres transports van portar 457 espanyols de Mauthausen i Gusen fins a Hartheim. El recorregut, d’uns 35 quilòmetres, es feia en els anomenats “transports d’invàlids” (Invalidentransporte). 

Què passava quan arribaven a Hartheim?

«Ens lliuraven un salconduit per al trajecte i estava prohibit que ens fessin cap control. A Hartheim entràvem amb el vehicle al pati, en una mena de barracó. Les persones baixaven i entraven en una sala on hi havia un home que les rebia. Aquest home les observava, els examinava la boca i feia un senyal. [...] Després passaven a una sala contigua, la cambra de gas. [...] Les persones s’havien de despullar elles mateixes. La roba tornava amb nosaltres [...] i, en una ocasió, també les dents d’or.» Testimoni del membre de les SS Herbert Füllgraf, recollit per l’historiador Florian Schwanninger. 

L’engranatge de l’encobriment

Després dels assassinats, s’extreien les dents d’or de les víctimes. Els cossos eren cremats de dos en dos i, si calia, se’n trituraven els ossos. Una vegada a la setmana, les cendres es llançaven als rius Danubi i Traun. Encara quedava una última operació: falsificar la data de la mort. Podien passar entre dos i quaranta-set dies abans que se’n certifiqués la defunció. Això dificultava reconstruir el procés d’assassinat i permetia continuar cobrant per serveis prestats a persones que ja havien mort. 

Catorze víctimes vinculades a Lleida

Aquesta maquinària de mort no és una història llunyana ni anònima. A Hartheim van ser assassinats catorze homes vinculats a les terres de Lleida. Deu procedien de municipis de la demarcació: Ramon Alsedà, de Sant Guim de Freixenet; Marcel· lí Boldú, de les Borges Blanques; Àngel Canut, de Vilaller; Ramon Coiduras, de Cervià de les Garrigues; Ramon Pere, de Vinaixa; Ramon Sarlé, del Soleràs; Andreu Teixidó, de Seròs; Antoni Torreguitart, de Corbins; Josep Torres, de Mollerussa, i Jaume Viladrosa, de Biosca. Quatre més tenien vincles amb la ciutat de Lleida. 

Miquel Casteràs Oró (Lleida, 1908 - Hartheim, 1941) era obrer metal·lúrgic i militant de la CNT. Va combatre amb la Columna Durruti i la 26a Divisió, on va exercir de delegat i comissari. Després d’exiliar-se, va ser capturat deportat a Mauthausen el 9 d’agost de 1940. Traslladat a Gusen, el 16 d’agost de 1941 va ser inclòs en un transport de presoners considerats invàlids amb destinació a Hartheim, on va ser assassinat. Domingo Miñano Lozano (Fortuna, 1916 - Hartheim, 1942) era un jove republicà vinculat a Lleida i a la militància socialista, comunista i sindical. Es va incorporar voluntàriament a les Milícies Antifeixistes i, després de l’exili, va ser capturat a França. Va arribar a Mauthausen el 24 d’agost de 1940, quan tenia vint-i-quatre anys. Traslladat a Gusen, el 4 de febrer de 1942 va ser enviat a Hartheim, on va ser assassinat sis dies després. 

En aquell mateix transport viatjava Santiago Bautista Serrano (Oviedo, 1916 - Hartheim, 1942), milicià republicà arrelat a Lleida i probablement vinculat a la CNT i a la Columna Durruti. Ferit durant la Guerra Civil, a l’hospital de Lleida va conèixer Ramona Jové, infermera i futura esposa. Exiliat a França el 1939, va ser incorporat a una Companyia de Treballadors Estrangers, capturat pels alemanys i deportat a Mauthausen el 23 de juliol de 1941. Després del trasllat a Gusen, va ser enviat a Hartheim el 4 de febrer de 1942. 

Uns mesos abans hi havia arribat Lamberto Aldea Jaraba (Murero, 1905 - Hartheim, 1941), republicà aragonès vinculat familiarment a Lleida per la seva esposa, Dolores Albella Álvarez, domiciliada al carrer del Carme. Després de passar per diversos camps de presoners alemanys, va ingressar a Mauthausen el 3 d’abril de 1941 i va ser traslladat a Gusen cinc dies més tard. El 14 d’agost de 1941 va ser enviat a Hartheim en un dels primers transports de l’Aktion 14f13. 

Retornar-los el nom

Aquestes quatre biografies mostren, a escala humana, el funcionament de la maquinària nazi. Hartheim va convertir persones amb família, ofici, conviccions i una història pròpia en simples expedients d’eliminació. El sistema només valorava si els seus cossos encara podien treballar. Quan deixaven de ser útils, el castell es convertia en el destí final. Recordar-los és invertir aquella lògica: retornar-los el nom, reconstruir-ne la vida i explicar que, abans de convertir-se en una matrícula, havien estat ciutadans, treballadors, militants, companys, marits i fills. Hartheim conserva l’escenari del crim. La memòria ens obliga a preservar la identitat de les víctimes.