SEGRE

CALENDARI SENSE DATES

La llibertat és un acord, un compàs, un solo de saxo

LILI BONMATÍ / FESTIVAL DE JAZZ DE BARCELONA

LILI BONMATÍ / FESTIVAL DE JAZZ DE BARCELONA

Rafael Vallbona
Publicat per

Creat:

Actualitzat:

El noi del jersei d’amples franges verdes i auriculars penjant del coll que, força despistat, busca la seva localitat al segon pis, no havia nascut quan John Coltrane (1926-1967) va morir, és clar. Potser ni els seus pares no havien nascut, però si és al Palau aquesta nit és perquè sospita que alguna cosa canviarà en la seva percepció del món després del concert del quartet de Branford Marsalis i la diva del jazz Dianne Reeves. El seu darrer disc, Dedicated to you, reprodueix el treball que Coltrane i el cantant Johnny Hartman van gravar l’any 1963, amb la cèlebre balada homònima de 1937 com a tema principal. 

Quan la banda enfila el segon tema el noi ja s’ha tret el jersei i unes fines perles de suor li llisquen pel clatell. Si el saxofonista nord-americà havia tingut un renaixement espiritual el 1957, que va culminar amb els clàssics de l’avantguarda jazzística A Love Supreme i Ascension, per què ell no havia de sentir en pròpia pell com aquella música el transformava? És el jazz, que trenca barreres, basteix comunitats més justes, inclusives, igualitàries i estimula el diàleg intercultural. Just tot allò sobre el que el noi ha de convenir per primera vegada el dia 29 de novembre. Si aquella “música de micos” com va escriure la premsa local a primers dels anys trenta és un símbol de pau i unitat, ell en vol ser un agent, perquè un dia aspira a tocar en un escenari i homenatjar íntimament Coltrane, que havia de tocar al Festival de Jazz de Barcelona el 1966, però que ja no hi va ser a temps. I quina millor dedicatòria que discernir clarament entre la llibertat i l’autoritarisme i el racisme que ens amenaça? 

Al Taller de Músics o a l’Esmuc el noi ha après que Dedicated to you és una rotunda declaració d’amor on la veu de Hartman i el saxo de Coltrane converteixen el text romàntic en un far que guia el seu camí per assolir l’art i dedicar-lo a l’estimada. I què hi ha que mereixi més estimació que la vida en llibertat? El febrer de 1986 uns altres joves van descobrir Branford Marsalis a la primera actuació en solitari d’Sting a Barcelona per presentar el seu àlbum de debut The dream of the blue turtles, després de la separació de The Police. Eren nois tan despistats com ell i que també maldaven per trobar en la música el missatge d’emancipació i tolerància que pocs anys abans havia estat en perill. Aquella nit, com la del Palau, va ser igualment resplendent. 

Ara, en un altre moment decisiu per al futur de la llibertat, el Festival de jazz de Barcelona no podia haver escollit millor manera de celebrar el seixantè aniversari. L’excel·lent crític musical de Catalunya Ràdio, Marc Ruiz, m’ho va resumir amb una precisió d’orfebre: “Vam tenir el privilegi de poder deixar el món fora del Palau durant dues hores i viure la música amb majúscules creada en aquell precís moment davant nostre.” 

Mentre es posava el jersei d’amples franges verdes el noi baixava les estretes escales del Palau de la Música Catalana rumiant en tot allò. Tenia el cap una mica embullat per la sensibilitat transformadora que acabava de viure. Tot just ho estava paint, i no li va importar la pluja que queia insolent. Pensava en la llibertat com un acord, un compàs, un solo de saxo, i buscava la manera de convertir aquella idea en unes notes. El dia que toqués al Festival de jazz de Barcelona, al JazzTardor de Lleida o al Jazz en la nit de Premià, es plantaria davant del públic amb el seu saxo, recordaria John Coltrane com avui ho havia fet Branford Marsalis, interpretaria aquell tema i proclamaria que el jazz és la música de la pau i l’entesa.

tracking