De residu a recurs: Lleida lidera la transició cap a un futur sostenible

El debat, amb la participació de Miriam Díaz de los Bernardos, directora de la unitat de tecnologia química d’Eurecat i de la xarxa H2CAT; Teresa Navarro, directora de desenvolupament de negoci H2 i Solar d’Indox Energy Systems i experta en cadenes de valor industrial; Iolanda Simó, responsable de desenvolupament territorial d’Eurecat a Lleida i especialista en ecosistemes d’innovació; i Víctor Falguera, coordinador general del Hub de la Bioeconomia de Catalunya i expert en estratègia territorial, ha subratllat que la revolució sostenible real no rau en grans anuncis globals, sinó en projectes tangibles que ja transformen el territori. Aquest canvi no només substitueix combustibles fòssils per renovables, sinó que replanteja completament els cicles productius per integrar residus com a matèries primeres. La combinació d’un sector agroalimentari potent, un clúster energètic emergent i l’aposta pels biopolígons ha convertit Lleida en un ecosistema singular d’innovació sostenible.

Desfossilitzar, no descarbonitzar: un canvi necessari

Una de les idees més destacades és la necessitat de redefinir el concepte de “descarbonització”. Segons Miriam Díaz de los Bernardos, el repte no és eliminar el carboni, imprescindible per a la indústria química, sinó canviar-ne l’origen. L’experta compara la indústria petroquímica amb un arbre: les arrels extreuen petroli i les branques generen els milers de productes que utilitzem cada dia. Eliminar el carboni equivaldria a “arrencar l’arbre de soca-rel”, una proposta inviable sense desmantellar la societat actual. L’estratègia realista és desfossilitzar: substituir el carboni fòssil per carboni renovable o reciclat que no afegeixi CO2 a l’atmosfera. Biomassa i CO2 capturat esdevenen així fonts alternatives capaces d’alimentar la mateixa estructura industrial amb un “petroli sintètic” net i circular. Per a Iolanda Simó cal treballar en ecosistema: “Només sumant empreses, administracions, centres tecnològics i agents del territori podem transformar la tecnologia en activitat econòmica i ocupació. Des d’Eurecat contribuïm a aquest lideratge tecnològic sectorial amb una visió transversal i multitecnològica, fent de pont entre ciència, indústria i territori perquè Lleida es consolidi com a referent en innovació”.

El CO2, de problema a recurs

Un dels canvis conceptuals més profunds és considerar el CO2 no com un residu inevitable, sinó com una futura matèria primera. “El CO2 és avui el nostre enemic, però també una gran oportunitat per a la indústria del futur”, afirma Díaz de los Bernardos. El principal repte és la seva estabilitat: transformar CO2 en molècules útils requereix molta energia. Aquí entra en joc l’hidrogen verd, que permet convertir el CO2 en metanol o combustibles sintètics. L’escalabilitat d’aquest procés depèn del cost i disponibilitat de l’hidrogen renovable, un àmbit en què Lleida també està avançant.

Una fotosíntesi artificial molt “natural”

Entre els projectes capdavanters destaca SunCoChem, coordinat per Eurecat, que imita la fotosíntesi natural. El reactor –una mena de “fulla artificial”– transforma aigua i CO2 industrial en gas de síntesi utilitzant energia solar. Aquest gas és una matèria primera molt versàtil per a la indústria química, i la tecnologia obre la porta a una indústria basada en recursos pràcticament infinits: llum solar, aigua i CO2. Malgrat semblar ciència-ficció, la fotosíntesi artificial comença a ser una realitat. El repte és fer-la competitiva, cosa que exigeix col·laboració entre indústria, administracions i centres tecnològics.

El triangle del risc: l’obstacle invisible

Els experts coincideixen que la principal barrera per a la transició no és tecnològica, sinó estratègica. Víctor Falguera explica que existeix un “triangle del risc” entre tecnòlegs, indústria i administració: cap d’ells vol ser el primer a apostar per una tecnologia emergent, generant una paràlisi que pot frenar solucions ja madures. Per a Teresa Navarro, cal “un canvi tecnològic, però també de xip”: projectes col·lectius que comparteixin riscos i beneficis. Sense aquesta col·laboració, moltes innovacions podrien quedar-se sobre el paper.

Lleida: més enllà de l’agricultura

Tot i la seva tradicional associació amb el sector primari, Lleida està emergint com un pol estratègic en economia circular. L’agroindústria no és només font d’aliments, sinó també de biomassa essencial per a la nova indústria bioeconòmica. Però, tal com recorda Falguera, cal assegurar que “qui aporta la matèria primera comparteixi els beneficis”. Els biopolígons d’Alcarràs i Balaguer il·lustren aquest nou model d’espais on els residus d’una empresa són matèria primera d’una altra, reduint costos i emissions. Tal com destaca Teresa Navarro, entre Tàrrega i Balaguer ha proliferat un clúster dedicat a l’energia –biogàs, biometà i hidrogen– que aporta massa crítica i especialització. A més, l’aeroport de Lleida-Alguaire s’ha convertit en un centre de proves per a aviació lleugera amb hidrogen. Per a Eurecat, aquesta transformació només és possible estant al costat del teixit socioeconòmic del territori, desplegant tecnologies i assegurant que el progrés es tradueixi en impacte i retorn per al mateix territori, destaca Iolanda Simó.

Economia circular: nou model productiu

L’economia circular trenca amb el model lineal de “produir, usar i llençar”. Busca mantenir recursos en circulació el màxim temps possible. A Lleida, això es tradueix en l'ús de residus agrícoles per produir biogàs, aprofitament del CO2 industrial com a matèria primera i biopolígons que interconnecten empreses mitjançant fluxos de materials i energia. A més d’impacte ambiental positiu, el model genera nous negocis, ocupació qualificada i major resiliència davant crisis en el subministrament global de matèries primeres.

Reptes per escalar les tecnologies

Tot i el potencial transformador, l’escalat massiu afronta obstacles:

L’impacte potencial en el futur energètic

Lleida pot convertir-se en un proveïdor clau de vectors energètics nets –biometà, hidrogen verd i combustibles sintètics– imprescindibles per descarbonitzar sectors difícilment electrificables. A més, el territori pot actuar com a cas d’estudi replicable per altres comarques, especialment en biopolígons, biomassa i captura i reutilització de CO2 juntament amb l’hidrogen. Finalment, aquesta aposta reforça el paper de Lleida en la recerca i la innovació europees. Molts projectes compten amb finançament comunitari i atreuen talent i inversió, amb un efecte multiplicador sobre l'economia local.