ATLETISME ULTRAFONS
Atleta d'elit amb 42 anys
Mireia Sosa, mare amb una filla de 9, es va proclamar el cap de setmana campiona d'Espanya dels 50 km amb mínima per al Mundial || És professora d'educació física i entrenadora personal
Mireia Sosa és una atleta lleidatana d’elit que, als seus 42 anys, dissabte passat es va proclamar per primera vegada campiona d’Espanya dels 50 quilòmetres. Ho va fer a Burjassot amb un temps de 3 hores, 34 minuts i 54 segons, un registre que també li va suposar la marca mínima per participar en el Mundial de la distància, que s’ha de celebrar, en una data encara no designada, a Sud-àfrica. Atesa la seua edat, va competir també en veterans, en el seu cas Master 40, en què lògicament va ser primera.
Aquest any ha fitxat pel CA Els Sitges de Burjassot, especialitzat en ultrafons. Malgrat ser atleta d’elit i amb un notable palmarès –quatre vegades campiona de Catalunya de marató, una vegada campiona de mitja marató, a més d’una plata i un bronze i setena al Mundial del 100 quilòmetres del 2018–, la Mireia, com qualsevol atleta que no viu de l’esport, ha de compaginar els exigents entrenaments i les competicions amb la seua feina de professora d’educació física (a l’Arabell i el Terraferma) i d’entrenadora personal. “El meu dia a dia és un croquis”, explica.
“Adapto els entrenaments a l’agenda, de vegades ho faig abans d’anar al col·legi o a la tarda.. depèn de les classes o les sessions com a entrenadora personal. El meu dia es reparteix entre la casa, les dos feines, els entrenaments i la cura de la meua filla Blau, que ara té 9 anys”, afegeix.
“La meua filla ve a les competicions i entrem sempre juntes a la meta. A Burjassot no va poder venir perquè tenia ella una competició de gimnàstica artística. Va nàixer al febrer i a l’octubre ja estava competint.
I fins als 3 anys li donava el pit abans de cada cursa”, assenyala. Mireia Sosa Pérez va nàixer a Tarragona el 7 de juliol del 1980 i des del 1999 viu a Lleida. “Vaig venir a estudiar INEF, vaig acabar la carrera i em vaig quedar aquí”, assenyala.
Va començar en el bàsquet. “Vaig jugar al Sagrat Cor de Tarragona, el Nàstic i quan vaig venir a Lleida, al Secà. També vaig ser entrenadora de base al llavors Lleida Bàsquet.
El 2004 vaig deixar el bàsquet, vaig començar a treballar com a monitora al Gimnàs Lleida i vaig començar a córrer. Vaig anar fent marques i vaig començar a competir. Sempre he estat molt competitiva i córrer per córrer, no ho veig.
Necessito fixar-me objectius i reptes.”Admet que “anar al Mundial de Sud-àfrica em fa molta il·lusió. Tinc la mínima però falta que la Federació Espanyola em convoqui”, explica. “El temps que vaig fer és la tercera millor marca de tota la història en aquesta distància i, entre les que podem anar al Mundial, ara tinc la segona millor marca”.
Seria el seu segon Mundial, però el primer de 50 km. “El 2018 vaig anar amb Espanya al Mundial de Croàcia, però era de 100 quilòmetres. La distància de 50 es va homologar més tard.
Vaig quedar setena”, recorda. És també una habitual de les curses populars, en què competeix amb el Xafatolls. La seua llarga trajectòria ha estat marcada per les lesions.
“Les he tingut totes. Als 15 anys, jugant a bàsquet, em vaig trencar el menisc i els creuats anteriors, que no es regeneren. Així que corro amb els creuats trencats.” I l’abril del 2022 “em vaig trencar el peroné a la Marató de Saragossa.
La vaig acabar amb el peu trencat. Vaig començar a córrer de nou a l’agost”.