El Lleida Esportiu agafa aire i es manté fora del play-off del descens (0-1)

El Lleida Esportiu es va retrobar amb la victòria a Eivissa (0-1) gràcies a un cacau d’Alejandro Mejía a la primera meitat i a un exercici d’ordre i resiliència a la segona per convertir la diana de l’hondureny en tres punts. Els blaus van saltar a la gespa amb la intenció de ser protagonistes i intentar començar manant en el marcador.

La primera demostració va ser un cop de cap de Chuli que va fregar el pal en una falta lateral en el minut 2. La segona, en la jugada posterior i amb el mateix protagonista, que va arribar just i ni ell ni Agüero van poder superar el porter Miguel. El Lleida era conscient que arribava amb relativa facilitat a l’àrea rival i no va caldre esperar gaire per traduir aquest domini en un gol. Després d’una recuperació en camp contrari, Òscar Rubio va veure alliberat Alejandro Mejía, que va tenir temps de controlar, aixecar el cap i treure a passejar el fuet que té a la cama esquerra per enviar un tret potentíssim a l’escaire dret de Miguel de la Osa, que només va ser capaç de seguir la pilota amb la mirada. Una vegada aconseguit el primer (i a la fi últim) gol, el Lleida va tenir diversos minuts de domini en què va desaprofitar l’oportunitat de sentenciar, amb un Campins molt profund per la dreta o un tret llunyà de Chuli que el porter eivissenc va aturar en dos temps. L’Eivissa, per la seua part, només va ser capaç d’amenaçar el marc d’Iñaki en un córner rematat per Murúa, lliure de marca. Perquè l’ocasió més clara dels balears va ser amb una centrada lateral que va desviar un defensa del Lleida i va obligar Iñaki a volar per rebutjar a córner. Aquesta va ser l’única intervenció de mèrit del porter navarrès, no només a la primera meitat, sinó en tot el matx.

Perquè la segona meitat va tenir un guió constant. El Lleida pràcticament va renunciar a la pilota i es va allotjar en el seu propi camp per defensar amb ordre el botí aconseguit amb el gol de Mejía. D’altra banda, l’Eivissa jugava amb la pressió de viure al límit. La derrota els deixava pràcticament descendits i van sortir al segon temps amb una proposta molt diferent, encara que van ser envestides més per obligació que per convicció. Quan la pilota rondava l’àrea d’Iñaki, als eivissencs se’ls apagaven els llums i els trets, les passades o les centrades eren molt defectuoses. El porter del Lleida només va aparèixer per despenjar centrades laterals o avortar algun atac sortint de la seua porteria, però la línia defensiva blava es va aferrar amb tot als tres punts i va resistir a la perfecció. Amb el pas dels minuts va aparèixer algun espai més a l’esquena de la defensa de l’Eivissa, però el Lleida es va quedar sense arguments ofensius i només va disposar d’un tret molt desviat de Toni Vicente i alguna falta lateral que no va trobar rematador. El pla d’Ángel Viadero era clar. El càntabre va optar per enfortir la defensa i confiar que l’Eivissa continuaria xocant contra el mur blau o contra la seua pròpia inoperància. I així va ser.

El cert és que l’únic sofriment del Lleida va ser només perquè l’avantatge en el marcador era mínim, però en va tenir prou amb esperar que el temps passés per celebrar una victòria que serveix perquè tot continuï igual. L’Alzira i el Prat van guanyar els seus respectius partits i segueixen sotjant els blaus, els quals, al seu torn, han ficat Deportivo Aragón, Badalona i Formentera en la lluita per la salvació.