Dos clubs en plena transició

Lleida i Mollerussa tornaran a enfrontar-se novament a la Lliga, cosa que no passava des de feia 35 anys, concretament a la temporada 1989-90 quan tots dos van coincidir a la desapareguda Segunda B i després d’haver baixat els dos de Segona A. Serà una temporada de transició per a dos entitats històriques que busquen redefinir el seu futur. D’una banda, el Club Futbol Joventut Mollerussa, que ve de mantenir la categoria, iniciarà el primer curs complet amb Andreu Subies al capdavant del club, després que arribés a meitat de la campanya passada. Un Subies que vol fer gran un Mollerussa com ja va aconseguir elevar fa anys el nivell del Benavent, que és una entitat molt més modesta que el club de la capital del Pla d’Urgell. Estabilitat econòmica i institucional, plans de reconversió en SAE i creació i potenciació del futbol femení són les línies mestres del full de ruta de Subies i la seua junta.

Esportivament, el Mollerussa aspira de nou a la permanència, però sense haver d’esperar a l’últim moment. El tècnic Kiku Parcerisas, qui va portar Subies després de destituir Moha El Yaagoubi, podrà començar una campanya des de l’inici amb la tranquil·litat i confiança que fa haver pogut implantar les seues idees des de la pretemporada.

Per la seua part, el Lleida inicia la seua particular travessia al desert després d’haver baixat administrativament per deutes a la plantilla. La millor notícia i l’objectiu ja complert del club és que aquesta temporada continuarà competint, després que estigués seriosament en perill la seua continuïtat com a entitat. La segona bona notícia i molt important és que, malgrat estar al llindar de l’abisme, compta amb l’impagable majoritari suport popular. L’aficionat no té tant en compte que el milionari deute amb Hisenda i Seguretat Social sigui una llosa molt complicada de treure’s del damunt i que, en tot cas, requereix anys i anys de màxima austeritat. Ni tampoc no vol que es recordi cada moment que el club ha estat pèssimament gestionat, no ja en els últims anys des de la seua refundació el 2011, sinó ja des de l’extinta UE Lleida, que va haver de recórrer a un concurs de creditors com en el que ara es troba immers el club hereu. I és que els sentiments no es compren i el cor ho perdona tot i més quan l’amor és incondicional.

L’aposta per una plantilla majoritàriament formada per gent de casa, amb el veterà capità Òscar Rubio com a estendard, així com el sentiment de pertinença i identificació amb uns colors i una terra són les grans cartes, juntament amb el suport incondicional de l’afició, amb les quals compta el Lleida en aquesta etapa de transició que pot ser molt llarga si el club aconsegueix superar aquest tràngol.

Igual com el Mollerussa, el Lleida també té com a objectiu esportiu mantenir la categoria. Una altra cosa seria ara mateix no tenir els peus a terra i no tenir consciència de la situació. Després, a mesura que avanci la competició, es podrà parlar, si tot va bé, de més objectius.