Renaixença d’un campió: Després de sis anys i sis operacions, Marc Márquez torna a dalt de tot

No han passat ni dos mesos des que Marc Márquez va tornar a somriure com aquell jove imparable que va revolucionar MotoGP fa més d’una dècada. Quan va creuar la línia de meta al circuit de Motegi el diumenge 28 de setembre, Marc no va cridar, no va aixecar els braços ni ho va celebrar amb l’efusivitat d’altres vegades. Només va tancar els ulls, va respirar fondo i va recuperar la pau. Pel seu cap van passar infinitat de records, molts dels quals de sofriment pel calvari per què havia passat per les lesions, però la pau tornava a regnar en el seu interior. En aquell instant, més que un pilot celebrant un títol, semblava un home reconciliant-se amb el seu destí.

Havien passat sis anys des de la seua última corona, sis operacions –quatre al malmès braç dret–, mesos i mesos de rehabilitació i una interminable successió de dubtes. Però allà estava de nou, campió del món, amo una altra vegada de l’asfalt i de si mateix.

Amb Ducati, l’escuderia italiana que li va oferir una nova vida competitiva, el 93 ha completat un viatge èpic ple de sofriment, perseverança i glòria. Sis anys després del seu últim títol, el pilot que molts havien donat per acabat ha demostrat que la veritable velocitat està en la ment, no en la màquina. El 2025, Márquez no només ha guanyat un campionat: ha recuperat la seua essència.

Marc Márquez ha tornat, i ho ha fet com només ell sap fer-ho: vencent, arriscant, deixant sense alè els seus rivals i recordant al món que el talent no s’opera, encara que el cos hagi passat pel quiròfan sis vegades els últims cinc anys.

Aquest 2025 ha estat l’any de la seua renaixença. Amb Ducati, l’escuderia italiana que va apostar pel seu instint salvatge ha completat un cercle que va començar quan era tot just un adolescent que somiava ser campió. Sis anys després del seu últim títol, després de temporades marcades per la frustració i la impotència, el 93 ha tornat a ocupar el seu lloc natural: el número u del món.

Per entendre el que significa aquest títol cal tornar a l’estiu del 2020, a aquell accident a Jerez que li va canviar la vida. La fractura de l’húmer dret, la primera operació fallida, les infeccions, les recaigudes, la pèrdua de sensibilitat, la tornada al quiròfan, van sembrar de dubtes el seu futur.

Durant mesos, el pilot que havia dominat MotoGP amb mà de ferro no podia ni aixecar un vas sense dolor. Molts van pensar que la seua carrera s’havia acabat. Ell mateix ho va reconèixer després en alguna entrevista: “Hi va haver moments en els quals no sabia si tornaria a pilotar una moto. No ja guanyar, simplement pilotar.” Fins i tot el seu avi, el padrí, com l’anomena ell, li va demanar que abandonés, però ell va perseverar, i qui persisteix obté al final la recompensa.

I és que el gen Márquez no entén de rendicions. El 2023 va començar a mostrar espurnes del campió que va ser: avançaments impossibles, sortides fulgurants, aquell somriure nerviós al parc tancat. A finals d’aquell any va prendre una decisió valenta: abandonar Honda, la seua casa, la marca amb què havia conquerit sis corones en MotoGP, per pilotar una Ducati, la que llavors dominava el campionat, però enrolat en un equip privat, el Gresini Racing, on tornava a coincidir amb el seu germà Àlex després de l’etapa a Honda. Allà va trobar la tranquil·litat i la comunió per reinventar-se i ressorgir.

D’allà a pilotar la Ducati oficial aquesta temporada. Marc Márquez va començar amb cautela, adaptant-se a una moto que premiava la precisió més que l’agressivitat. Però aviat va trobar el punt exacte: entre la fúria i el control. A meitat de campionat ja liderava la general per acabar arrasant i conquerint el títol quatre carreres abans d’acabar el Mundial. A Motegi va ser la culminació d’aquesta transformació. Al país on ja havia assolit tres títols de MotoGP, va segellar també el novè de la seua carrera. El podi es va convertir en una escena de llàgrimes contingudes i abraçades eternes. Aquell diumenge el protagonista era només un: l’home que havia tornat de la foscor.