Josep Maria Casals

«Em va bé entrenar i estar amb els joves»

Josep Maria Casals té 55 anys i continua defensant els colors del Térmens. Agricultor de professió i futbolista per passió, fa més de 40 anys que Casals juga al futbol, una activitat que li serveix com a exercici físic i teràpia. “Jugo perquè m’agrada el futbol. Em va bé entrenar-me i barrejar-me amb els joves”, explica. Per al de la Noguera no és estrany ser fins i tot més gran que els seus entrenadors, adoptant així una figura de conseller al vestidor. “Intento fer grup. Moltes vegades em demanen consell i dins de les meues possibilitats aporto el meu gra de sorra”, apunta. Jugar no és l’única tasca de Casals al Térmens, també és membre de la junta. Una doble dedicació que pretén mantenir, mentre el cos aguanti. “Arribats a aquest punt, vaig setmana a setmana. És una manera de col·laborar amb el poble”, conclou.

«No visc de l’hoquei, però és la meua vida»

Per a Judith Barceló, de 46 anys i enginyera química de professió, el bàsquet ha estat el fil conductor de la seua vida des que es va formar a la Penya Fragatina. El seu salt més exigent va arribar amb el Cadí la Seu, amb el qual va debutar amb 19 anys al primer equip, llavors en la Primera B estatal. Aquella etapa, compaginant estudis a Barcelona i bàsquet d’alt nivell, va ser curta. “Era massa pressió sabent que no viuria d’això. Vaig fer un canvi de xip perquè m’estaven fent odiar el bàsquet i a mi m’encantava, per això vaig decidir baixar categories i allà sí que vaig tornar a disfrutar”, recorda. Ha jugat a Maristes, CB Lleida, Secà i ara al Torrefarrera, després d’una aturada de cinc anys per maternitat. “Em van enganyar, em van dir que només m’entrenaria i vaig acabar amb fitxa”. Avui comparteix vestidor amb jugadores a les quals dobla l’edat, però continua gaudint. “Desconnecto per complet, corro com si tingués 20 anys i m’oblido de tot”, afirma.n Miquel Serret va començar a patinar amb tres anys a Mollerussa, la seua localitat natal. Avui, amb 31, continua jugant a l’hoquei patins mentre treballa com a director financer en una empresa de Sidamon. Després de passar un any al Bell-lloc i quinze a l’Alpicat, amb el qual va arribar a jugar en l’OK Lliga, aquest any ha tornat al Mollerussa, tancant un cercle vital. Ha disputat vuit campanyes en OK Lliga Plata i una a l’elit, sempre com a amateur. “Com a jugador no cobrava res, només despeses de gasolina i algun premi puntual”, explica. Tot i així, el seu compromís ha estat total. “Soc un fanàtic de l’esport i l’hoquei és la meua vida”, assegura. Tant, que totes les seues decisions personals han girat entorn de la pista. És pare d’una nena de dos anys, a qui ja ha calçat uns patins: “L’esport m’ho ha donat tot i vull que ella visqui aquests valors”, afirma. Encara que no pugui viure d’això, es considera professional en l’actitud. “Em preparo cada dia per si arriba l’oportunitat.” I si no arriba, ho té clar. “Quan deixi de jugar passaré a la banqueta; entrenar m’apassiona”, assegura.

«Val la pena per fomentar el bàsquet»

Gerard Castells té 20 anys i compagina els estudis d’enginyera química a la Universitat de Barcelona (UB) amb la pràctica del bàsquet al CB Tremp. Una dualitat que amb els anys i l’augment d’obligacions s’ha tornat tot un repte. “Aquest any he deixat d’anar a entrenar-me perquè no tinc temps. Està sent més dur”, remarca. Tanmateix, poder transmetre la pràctica del bàsquet és la seua gasolina per continuar compaginant-ho. “De vegades et planteges si val la pena jugar dos partits al mes i entrenar-te quatre dies comptats, però després penses que així el club pot seguir i es continuarà fomentant el bàsquet”, explica.Per al del Pallars Jussà, el bàsquet és “la via per desconnectar i estar amb els amics”. Tot i així, les condicions i contratemps que ha d’afrontar el fan plantejar-se el futur de la seua pràctica esportiva a llarg termini. “Difícilment es pot continuar jugant si paguem una quota i amb la despesa que suposen els viatges a Barcelona”, conclou el lleidatà.

«Mentre em diverteixi, continuaré»

Als seus 48 anys, Pau Banda segueix competint en Primera Catalana amb l’Inef Lleida. Informàtic de professió, porta jugant a voleibol des dels 10 anys i federat des dels 15, sense haver parat mai. “És una distracció que t’allibera”, explica, conscient que l’esport s’ha convertit en una rutina imprescindible. Es va formar en el desaparegut Almacelles i després va passar per Torrefarrera, Lleida, Inef, Sant Esteve Sesrovires, Balàfia i de tornada a l’Inef. Amb l’Almacelles i el Balàfia va arribar a competir en Primera Nacional i acumula nou fases d’ascens, sempre com a amateur. Mai no ha patit una lesió greu, la qual cosa considera clau per a la seua longevitat. “Mentre el físic aguanti, pugui fer punts i em diverteixi, continuaré jugant”, afirma. Amb els anys ha adaptat el joc: “Ja no salto com abans, però tiro de recursos. Dono sempre el màxim, però sobretot m’ho passo molt bé. Aquest any compleixo els 49, espero arribar als 50 jugant”, assenyala. Per al Pau, el voleibol no suposa una obligació, sinó una forma d’entendre el temps lliure i la vida.

«No em veig sense fer esport, per a mi és vida»

Anna Fillat té 56 anys i continua en actiu a l’Handbol Alcarràs. La seua trajectòria és tan extensa com diversa: atletisme, futbol, bàsquet, futbol sala, bàdminton, handbol i pàdel. “He practicat esport des que estava a l’escola”, explica, i aquesta filosofia l’ha traslladat als seus fills. Encara que sempre des del gaudi, també va conèixer l’exigència de l’alt nivell quan va jugar en Divisió d’Honor amb l’Associació Lleidatana, on sí que cobrava alguna cosa. Avui l’esport ocupa un altre espai. “És part del meu dia a dia, no em veig sense fer esport, per a mi és vida. No es tracta de guanyar, sinó d’anar-hi, disfrutar i sentir-te viva”, resumeix.

«Per edat i treball, jugo per disfrutar»

Adri Fernández té 39 anys i en dos temporades ha passat de rebentar porteries a Tercera RFEF, cinquena categoria estatal, amb el Mollerussa i l’Atlètic Montsó, a jugar en quarta catalana amb la UE Bordeta. “El futbol ha estat un hobby que sempre m’ha agradat. Aquest any he tingut ofertes de Primera Catalana, però em costa molt. Per edat i per feina jugo per disfrutar amb els amics.” Malgrat els anys, l’Adri no perd l’olfacte golejador. Amb el club del Segrià ha marcat 36 gols en 13 partits. Tanmateix, diu que “si no estic bé físicament, no puc jugar. No vaig caminant, he de córrer igual que tots”.