Jugar per amor a l’art: uns 4.000 lleidatans competeixen en esports d'equip amateur

L’esport amateur lleidatà per equips viu uns anys de creixement general, malgrat l’esforç econòmic i la inversió de temps, gairebé sempre de forma desinteressada, de jugadors i directius. Als municipis més grans resisteixen amb bona salut, però als menys poblats proven d’adaptar-se per continuar mantenint dreta l’activitat.

Lluny dels focus, hi ha milers de lleidatans que, en comptes de dedicar els caps de setmana a viatjar o fer plans amb els amics, inverteixen el seu temps lliure a competir en allò que més els apassiona. Enrere han quedat els anys en què l’esport amateur, especialment el futbol, servia per treure’s un sobresou. Ara, alguns fins i tot paguen per jugar, però no suposa un obstacle, perquè tant jugadors com directius dediquen temps i esforç a l’esport per amor a l’art.

En una època en què l’esport lleidatà té més equips que mai en l’elit, els esports d’equip a nivell amateur també estan experimentant un creixement general i, a tota la demarcació, mouen al voltant de 4.000 persones que competeixen regularment durant la temporada.

L’esport rei segueix sent, sens dubte, el futbol, que aquesta temporada compta amb 90 equips (80 masculins i 10 femenins) en categories sèniors, la qual cosa significa al voltant de 1.800 llicències. Encara que no assoleix les xifres de fa 15 anys, quan els clubs masculins van arribar a ser 87, el futbol masculí torna a estar en les xifres de fa una dècada (80 equips), al registrar només 73 el 2020, en ple auge de la covid, i 76 en la campanya anterior, sense restriccions.

L’altre gran esport és el bàsquet. Tret de durant la pandèmia, el seu creixement és lineal en els últims anys, ja que ha passat de 56 equips i 836 llicències el 2016 a les 1.088 actuals, amb 74 equips i una paritat més gran, ja que compta amb 42 equips masculins i 32 femenins, entre sèniors i veteranes.

El creixement també és clar en el voleibol, que en 10 anys ha passat de 24 a 60 fitxes, amb quatre clubs, mentre que l’hoquei patins compta amb 16 equips i l’handbol, amb quatre. No obstant, un altre dels esports amb gran arrelament és el futbol sala, amb 62 equips lleidatans en competició (46 masculins i 16 femenins) i que suposa una alternativa per mantenir l’esport viu en poblacions petites, que cada vegada tenen més complicat fer equips de futbol.

Un clar exemple és el de Montoliu de Lleida, una població del Segrià de 491 habitants. El 2018 va perdre el seu equip de futbol i per a aquesta temporada “un grup d’amics vam voler reactivar-lo, però vam veure que necessites molta infraestructura, recursos i gent, per la qual cosa vam activar aquesta opció”, explica el president del club, Lluís Roigé.

A menys de 10 quilòmetres, també al Segrià, es troba Sunyer, un municipi de 310 veïns que va reviure el futbol després de 18 anys d’inactivitat. Ivan Borrell, el seu president, assenyala que “un grup de joves vam tenir la il·lusió de recuperar el futbol i ho vam poder fer gràcies que als pobles del voltant ara no hi ha equips. És l’única forma possible”. Així mateix, els dos coincideixen que la recuperació de l’esport també suposa “una manera d’unir més el municipi i de tenir una activitat bonica”.

El gran repte ha estat mantenir l’esport amateur als territoris més despoblats, ja que el futbol cada vegada està més concentrat a les localitats amb més habitants i costa més que segueixi als municipis més petits. A l’Alta Ribargorça ha desaparegut des que el Pont Ribagorça va abandonar la competició el 2009. Mentrestant, a la Val d’Aran només resisteix el Bossòst, que juga a França, però no compta amb cap a nivell català des de la dissolució del Les el 2020. Però n’hi ha alguns que continuen decidits a resistir. El millor exemple és el de Vilanova de l’Aguda, el municipi més petit amb esport federat, amb 194 habitants, i el seu equip a Tercera Catalana, el penúltim escalafó. I és que hi ha equips a qui la categoria els importa poc, com el Ribera d’Ondara. En un municipi de 436 habitants, encadena 15 anys a la categoria més baixa (Quarta Catalana), però manté el futbol viu. A més del repte de formar equips, també hi ha el de mantenir a la superfície els clubs. En totes les disciplines, amb excepcions comptades, els desplaçaments es fan amb cotxes particulars –algunes entitats poden permetre’s ajuts per als desplaçaments– i els jugadors no cobren –fins i tot paguen quotes–, perquè els pressupostos es cobreixen gràcies als patrocinadors i amb pocs ajuts públics, especialment en el futbol. “Costa horrors tenir ingressos. És inviable poder compensar els jugadors, perquè patim molt per quadrar els comptes”, indiquen dirigents contactats per SEGRE, que també destaquen els esforços dels esportistes per anar a entrenaments i partits. En alguns casos, especialment als equips del Pirineu, hi ha jugadors que estudien a Barcelona, amb la dificultat afegida de desplaçaments que comporta. 

Pressupostos 

Els pressupostos de cada un varien molt en funció de la categoria, però també segons l’esport. En les categories territorials, de nou el futbol compta amb els més elevats. Els més alts (a Segona Catalana) ronden els 60.000 euros, mentre que a Quarta alguns sobreviuen amb 9.000. A la resta d’esports, la forquilla va dels 6.000 en les categories més amateurs fins als 35.000 en els més alts.