Els 76 anys del mestre Mané
L’arribada del tècnic va marcar un abans i un després en la història del Lleida. Va fer del club un equip guanyador pujant a Primera la 92-93

- SEGRE
Quan José Manuel Esnal Pardo (Balmaseda, 1950) va fitxar pel Lleida el 28 de desembre del 1988, era un semidesconegut. Se sabia, sí, que havia pujat el Figueres a Segona després de deixar un hòlding financer en el qual treballava feia més d’una dècada, però poc més. El va portar Mario Duran (1930-2011), el president més emblemàtic del club, per substituir Koldo Aguirre i evitar el descens a la Segona B, després de tres temporades a la categoria de plata del futbol espanyol.
El descens no va poder evitar-se, però Mané va prometre que recuperaria el terreny perdut. Va canviar l’equip de dalt a baix amb una barreja de veterans, promeses i del planter (Rubio, Palau, Bartolo...) i a la primera va recuperar la categoria. A Segona, l’equip va anar a més: sisè en el seu retorn, cinquè a la lliga de consolidació i campió la 92-93, aconseguint l’ascens a Primera, per segona vegada en la història del club, després d’aquell altre assoliment, encara en blanc i negre, de l’exercici 49-50. No va poder aconseguir-se la permanència, per poc, això sí, però la següent campanya va tornar a jugar-se una promoció d’ascens davant l’Sporting de Gijón (2-2 i 2-3). Un gol va impedir repetir la proesa, malgrat haver encapçalat el campionat durant bona part de la temporada.
Mané va dir adeu després del partit de tornada. Aconseguiria dos ascensos més a Primera amb l’Alabès (97-98) i el Llevant (2005-2006), però a Vitòria l’idolatren per haver col·locat l’equip babazorro a la final de la Copa de la UEFA (98-99), perdent davant del Liverpool a Dortmund (5-4) per aquella absurda norma del “gol d’or”, ja anul·lada, a la pròrroga i que, per ser encara més dolorós, va ser un autogol el que el va privar del títol. Mané acaba de complir 76 anys, ja retirat del futbol, però Lleida encara li deu un homenatge. Se’l mereix.