El Pons Lleida tomba el Monza italià i lluitarà per conquerir el quart títol europeu de la seua història contra el Calafell

Després de caure a semifinals en les tres últimes participacions en la WS Europe Cup, el Pons Lleida torna a una final continental a la recerca del quart títol europeu de la seua història en la setena Final Four en nou anys. Els llistats van fer valer la seua condició d’amfitrió i van segellar l’accés després de superar ahir el Monza italià (2-0) en un partit que van sentenciar amb un gol en cada part, encara que bé haurien pogut golejar ateses les nombroses ocasions que van disposar, entre les quals un penal i dos faltes directes. El seu rival d’avui (17.00) serà el Calafell, que es va imposar al Juventude Pacense (5-1).

El partit va arrancar amb el Pons Lleida portant la iniciativa en el joc i embotellant el rival, que amb prou feines podia armar el contraatac. Nico Ojeda, abans de complir-se el primer minut de joc, ja va posar en un compromís el porter del Monza, que va ser el millor del seu equip de llarg. Miguélez i una altra vegada l’argentí van rondar el gol en un parell de tirs repel·lits per Velázquez.

Ni l’exclusió molt rigorosa d’Ojeda va apaivagar els ànims llistats, que van continuar atacant sense fre. Malgrat estar en inferioritat, les millors ocasions van continuar sent lleidatanes. Miguélez i, sobretot, Badia, van tenir molt a prop el primer gol, que hauria pogut arribar poc després en un clar penal sobre Ojeda que Miguélez no va aconseguir transformar.

El Monza només podia frenar l’ímpetu local a base d’infraccions i es va carregar molt aviat de faltes. Abans d’arribar a la desena, Darío Giménez va tenir ocasions i Miguélez va estavellar una bola al casc del porter abans que els italians cometessin la desena falta. La consegüent directa la va executar Gabarró, però el seu tir el va repel·lir aquesta vegada el travesser. El Pons Lleida mereixia anar al davant al marcador i per fi va poder trencar la muralla aprofitant la inferioritat del rival per l’exclusió de Galimberti. Al cap de pocs segons, un servei d’Ojeda el rematava de primeres Darío Giménez per fer pujar un 1-0 més que merescut. Fins al final de la primera meitat, el Llista encara hauria pogut incrementar el seu compte, mentre que el Monza va gaudir de les millors ocasions, salvades per un segur Xavi Bosch.

En la represa, el partit va baixar una mica de revolucions, però el Pons Lleida continuava portant la batuta davant d’un Monza que buscava més l’error rival. En una mala passada llistada, els italians van ser molt a prop d’aconseguir l’empat, però Bosch va ser providencial. Els lleidatans seguien dominant, i més després de l’exclusió de Bielsa, encara que aquesta vegada no van aprofitar la superioritat. Gabarró, Miguélez, Darío Giménez i Ciocale van tenir molt a prop el gol de la tranquil·litat, però les seues rematades eren repel·lides sempre per Velázquez.

Al minut 36 va arribar la quinzena falta del Monza i la consegüent directa per al Pons Lleida, però aquesta vegada Nico Ojeda tampoc no va estar encertat. El matx, malgrat el domini lleidatà, continuava obert. El Monza va estirar línies i va gaudir d’una doble ocasió desbaratada per Bosch. Faltant sis minuts per al final, Darío Giménez i Nico Ojeda van fabricar el segon gol, intercanviant-se els papers de l’1-0. Assistència del primer i gol del segon per rebaixar el suflé italià.

No obstant, el Monza, que tornava a una fase final 37 anys després de guanyar la Copa CERS el 1989, no es va ensorrar i va apujar la pressió, gaudint d’una doble ocasió molt clara en què Bosch va tornar a ser providencial. El partit estava trencat i les anades i vingudes eren una constant, amb el desgast fent efecte. El Pons Lleida va posar serenitat i va intentar allargar les possessions perquè els minuts anessin passant, arribant al final sense gaires conflictes i segellant el bitllet per a una altra final continental, la quarta de la seua història.