Formació o adulteració? El mapa dels filials al món del futbol

Per als planters més potents, el "fang" de les divisions inferiors és la millor escola de maduresa; el lloc on el talent es forja a base de xocs contra el món real. Per als romàntics i els aficionats locals, la presència d'aquests equips "B" suposa una adulteració de la competició, restant places d'ascens, minvant els ingressos per taquilla i robant passió a unes grades que no vibren igual davant d'un equip de joves promeses sense massa social que els doni suport. 

La crua realitat de la temporada 2025-26

Per posar context, i amb dades actualitzades, en els cobejats play-offs d'ascens a Segona Divisió d'aquesta temporada hi han participat l'Europa i el Sabadell. El primer va caure contra el filial del Celta, i el segon va poder remuntar davant el filial del Reial Madrid.

Tot i que no fa gaire, en l'últim gran play-off que havia de retornar el Lleida a Segona Divisió, els blaus es van enfrontar al mateix filial blanc i, en la tràgica final, al filial del Sevilla. Des d'aleshores, tot va anar a la deriva.

Si veiem el mapa que ens deixa la recentment conclosa campanya regular 2025-26, la salut i la posició dels filials a Espanya dibuixa un escenari variat: estancament per a molts i supervivència extrema per a uns quants. A la Segona Divisió, el futbol professional s'ha convertit en una fortalesa gairebé inexpugnable. Només la Reial Societat "B" ha aconseguit resistir i mantenir la categoria amb 47 punts en la quinzena posició. Enrere queden els temps on diversos filials campaven al seu aire per la categoria de plata. Avui, les exigències econòmiques, físiques i tàctiques de la Hypermotion són un mur.

Un esglaó per sota, a la Primera Federació, el tap és evident i polaritzat. Al Grup 1, el poder d'estructures com el Celta Fortuna (segon) o el Reial Madrid Castella (cinquè), i al Grup 2, els filials de l'Atlètic de Madrid i del Vila-real, els ha permès ficar-se en la lluita per l'ascens. Això contrasta amb l'esfondrament d'altres filials històrics. El cas més dramàtic es dona al Grup 2, on el Sevilla Atlètic s'ha enfonsat com a cuer absolut amb prou feines 28 punts, consumant el seu descens a la quarta categoria.

Pitjor encara és la fotografia de la Segona Federació, farcida de planters. Crida poderosament l'atenció que un gegant com el FC Barcelona Atlètic continuï naufragant en aquest grup, veient-se superat per projectes de proximitat i de gran arrelament com el Sant Andreu. La cruesa d'aquesta categoria tampoc ha perdonat al sud, on l'Almeria "B" i l'Atlético Malagueño han signat un dolorós descens a Tercera Federació.

El contrast europeu: Quatre països, quatre mons

Davant del model integrador i obert espanyol, les grans lligues europees ofereixen respostes diametralment oposades a aquest dilema, demostrant que en el futbol continental no hi ha una fórmula màgica.

A Anglaterra impera el model bombolla. La federació anglesa protegeix feroçment la puresa de les seves històriques divisions inferiors. Allà, els filials estan desterrats de la pirámide professional (EFL) i competeixen a la Premier League 2, un torneig tancat exclusiu per a equips Sub-21. Tot i que aquest format salvaguarda els clubs modestos, hi ha entrenadors que critiquen que no té el nervi competitiu del futbol real, la qual cosa obliga els grans a cedir massivament els seus joves talents a equips de Championship o League One (les seves segones divisions) perquè aprenguin què és competir sota pressió.

Alemanya i França, per la seva banda, apliquen sistemes de contenció o veto parcial. En el sistema germànic, els filials competeixen en la piràmide global, però tenen un sostre de vidre infrangible: la 3. Liga (Tercera Divisió). És impossible veure un equip filial a la 2. Bundesliga. França és encara més estricta. Les normatives prohibeixen que els equips reserva de la Ligue 1 treguin el cap per les tres primeres divisions, fixant el seu límit al Championnat National 2 (Quarta Divisió). L'objectiu gal no és que el filial ascendeixi, sinó forçar els clubs a integrar els seus talents prematurament al primer equip.

Finalment, Itàlia representa el cop de timó més recent. Històricament reticents als filials, la federació va habilitar fa pocs anys la creació d'equips "Next Gen" per competir a la Serie C, ocupant les places vacants per fallides econòmiques. Projectes com el de la Juventus han demostrat ser un èxit formatiu, però han aixecat en armes els clubs tradicionals, que denuncien exactament el mateix que s'escolta a Espanya: estadis buits, menys ingressos en el futbol de bronze i la sensació de ser mers "esparrings" en el desenvolupament dels milionaris del país.

I si els filials desapareguessin de les nostres lligues?

Davant d'aquest debat constant, cal plantejar un exercici de política ficció: Què passaria si Espanya adoptés de cop el model anglès i expulsés els filials del sistema piramidal?

A curt termini, viuríem un ressorgiment romàntic i econòmic del futbol modest. Places històriques que avui viuen ofegades a les quartes i cinquenes divisions recuperarien el seu lloc al futbol de bronze o de plata. Les taquilles augmentarien, l'interès televisiu i local creixeria de manera orgànica, i la Primera i Segona Federació guanyarien en puresa ambiental.

No obstant això, el dany col·lateral per a l'actual "edat d'or" del talent jove espanyol seria incalculable. La Selecció Espanyola i l'èxit dels nostres clubs se sustenten en una maduració prematura i insòlita a Europa. Jugadors de 17 o 18 anys rendeixen de manera immediata a l'elit perquè als 16 ja s'estaven foguejant amb centrals veterans en camps hostils.

Sense aquest frec competitiu real, el salt del futbol juvenil a la Primera Divisió seria un abisme insalvable. Els equips de LaLiga es veurien obligats a dependre d'una xarxa massiva de cessions a clubs de Segona, perdent el control diari sobre la metodologia, el desenvolupament físic i l'estil de joc de les seves promeses.

Al final d'aquesta temporada els números ens diuen que els filials ja no són els tirans imbatibles de les divisions inferiors; el fang espanyol és dur i no fa presoners. Potser aquest equilibri actual, per molt que cogui a les aficions més tradicionals, sigui precisament el peatge necessari perquè el nostre planter continuï sent l'enveja d'Europa.