David Bassa: “Les pantalles no són dolentes. El repte és saber-les gestionar bé, i no ho estem fent”

El periodista David Bassa, de la Garriga, és coautor, juntament amb la també periodista Marta Narberhaus, del llibre 'Pantalles, que no et dominin' (Bindi Books), que compta amb il·lustracions del dissenyador gràfic Kim Amate. Es tracta d’una guia perquè els adolescents aprenguin a fer un bon ús tant dels telèfons mòbils com de la resta de dispositius amb pantalles que solen tenir al seu abast, com ara ordinadors o tauletes. Pensat per al públic més jove, està escrit amb un llenguatge directe, planer i entenedor. Un llibre que també pot ser molt útil per als pares preocupats per com gestionar aquest conflicte.

La publicació de Pantalles pràcticament ha coincidit amb la campanya per regular l’ús dels telèfons mòbils als instituts. 

−Vostè creu que hem arribat a un punt en què la mateixa societat demana una nova forma de gestionar els dispositius electrònics? Estem vivint un moment d’un cert caos. Tenim moltes tecnologies i moltes possibilitats digitals al nostre abast, però al mateix temps no disposem de prou coneixements ni eines per poder fer-les servir correctament. Els mateixos adolescents en són conscients i demanen ajuda. El llibre és una guia pràctica perquè els joves s’empoderin i aprenguin a gestionar les pantalles. No és un llibre contra les pantalles, sinó un llibre que ve a explicar que les pantalles hi són i que hi continuaran sent, tant si ens agraden com si no. −

−Què en pensa, de les campanyes que s’han fet als instituts? Són campanyes molt reactives que responen a una realitat que cal gestionar. Però hi ha un punt en l’origen, que neix de la impotència dels pares, dels mestres i de l’administració a l’hora de saber gestionar les pantalles. 

−Crida l’atenció que el llibre no s’adreci als pares ni als professionals que treballen amb adolescents, sinó als mateixos adolescents. Jo soc periodista però també soc pare. Com a tal estic molt preocupat per l’addicció dels adolescents a les pantalles. I com a periodista he constatat que s’han fet molts informes sobre el risc de l’addicció a les pantalles, però tots s’adrecen als adults. En canvi, no n’hi ha cap de pensat per als adolescents. I he arribat a la conclusió que, si no són ells mateixos els que s’empoderen i prenen la decisió de passar-se menys hores jugant a la PlayStation, mirar menys hores el mòbil, consultar menys hores el WhatsApp, nosaltres no els ho podrem impedir. Han de voler-ho ells i prendre la iniciativa. 

−I els sistemes de control parental? Funcionen? El principal problema és a casa. És evident que cal restringir l’ús dels mòbils als instituts, però retirant els mòbils a tots els instituts del país no es resol el problema. Quan surten de classe i van cap a casa, estaran sols durant totes les hores que falten fins que arribin els pares, que són a treballar. Ara, els adolescents miren pantalles actives amb les quals interactuen jugant en línia, mirant el YouTube o actualitzant el TikTok. La reacció química que hi ha dins del cervell dels adolescents quan entren en aquesta dinàmica és equivalent a la reacció química d’un drogoaddicte. Perden el món de vista. 

−Quins efectes pot tenir en un adolescent l’ús excessiu de pantalles? Els psicòlegs estan tenint consultes cada cop més prematures per trastorns de conducta, depressions, ciberassetjament i trastorns alimentaris. D’altra banda, el sedentarisme excessiu que va associat a l’ús de les pantalles provoca obesitat. Però al mateix temps, els estereotips amb què s’identifiquen els joves a través de les xarxes socials són la causa de molts trastorns alimentaris. Estem parlant de fenòmens que abans solien tenir a veure amb adolescents a partir de setze anys, i que ara han baixat fins als nens de tretze, dotze o fins i tot onze anys. 

−Els resultats de l’informe PISA són preocupants. Els problemes de rendiment acadèmic es poden atribuir a l’ús excessiu de les pantalles? El pantallisme fa que vegis moltes coses, amb molta rapidesa però durant molt poca estona. Això provoca que tinguis cada cop menys capacitat de concentració i d’atenció. No és que els adolescents no sà-piguen llegir, és que els costa fer-ho durant molta estona seguida. A les escoles bressol ja s’estan observant els efectes de les pantalles en els nadons que hi estan exposats. 

−I a qui li toca fer els deures? Els deures principals els han de fer els pares i mares perquè, en general, són els referents dels seus fills. Ells són el nostre mirall, fan el que nosaltres fem. 

−Què ha de fer, un pare o una mare, quan el seu fill li demana un determinat dispositiu perquè els seus companys de classe ja el tenen? Aquest dilema referma que són els pares qui han de fer els deures. Si veus que tots els nanos de l’entorn del teu fill tenen iPhone, et sents en un compromís. Per tant, són els pares els que han de parlar entre ells i arribar a consensos. Per exemple, els meus fills van tenir mòbil quan van passar de sisè de primària a primer d’ESO, perquè havíem decidit que el símbol del pas de la primària a la secundària era tenir un mòbil. Ens vam resistir a fer-ho abans i van ser els penúltims de la classe a tenir-lo. És clar que cap pare ni cap mare vol que el seu fill sigui l’estrany de la classe, però si tots els pares es posessin d’acord i decidissin que els seus fills no poden tenir mòbil fins a una determinada edat, no hi hauria cap problema. 

−Quin consell li donaria vostè a un pare o a una mare que senti que està perdent el control de les pantalles a les quals tenen accés els seus fills? Que miri de ser positiu i empàtic. Les coses s’han de poder parlar. Una de les propostes que fem al llibre és que, si li dones un mòbil al teu fill, vagi acompanyat d’un contracte que ell mateix hagi signat. Aquest contracte l’ha d’haver llegit en veu alta, i l’ha d’haver entès, abans de signar-lo, de manera que sigui conscient de quines seran les conseqüències si l’incompleix. Una cosa que cal tenir molt present és que el mòbil no és de l’adolescent. Hi ha pares que no volen xafardejar els mòbils dels seus fills per no entrar en la seva intimitat. Però de quina intimitat m’esteu parlant? Qui l’ha comprat, el mòbil? Si l’he pagat jo, i si soc jo qui paga la quota d’internet, el mòbil és meu i puc fer-ne el que vulgui, per molt que li deixi una estona al meu fill. Que aquesta estona són les 24 hores del dia? D’acord, però això és així perquè jo ho he decidit. I disposo de totes les contrasenyes i li puc prendre sempre que vulgui si no en fa un bon ús. Però això cal posar-ho per escrit a través d’un contracte. 

−Potser, com a societat, encara no hem entès que un dispositiu mòbil no és una joguina? Els mateixos pares tendim a veure el mòbil com si fos un telèfon que ofereix moltes possibilitats. Aquesta percepció és errònia, perquè un mòbil és un ordinador. Una eina tecnològica que els adolescents no fan servir mai per trucar, sinó per jugar i per entrar a les xarxes socials i que els dona accés a un món infinit on poden consultar de tot: des de pornografia fins a violència extrema. Els sistemes de control parental no ho eviten perquè estan pensats per a nens molt petits i no s’ajusten als paràmetres propis d’un adolescent. Hi ha aplicacions que sí que priven l’accés a determinades pàgines web, però no regulen allò que poden veure a través de YouTube o de TikTok.