Aranès i català, però també LSC

És sabut de tothom que una llengua equival a una forma de veure el món. Així, les més de 200 llengües de signes que existeixen –cadascuna amb el seu lèxic i gramàtica– garanteixen que les persones sordes puguin comunicar-se, però també reflecteixen una realitat diferenciada. En la llengua de signes japonesa, per exemple, el signe de “menjar” simula uns bastonets, mentre que en les llengües de signes europees es fa apropant-se la mà tancada a la boca.

Una llengua de signes evoluciona basant-se en les necessitats i característiques de cada cultura, i no de cada llengua. Posem per cas la llengua de signes britànica (BSL) i la llengua de signes americana (ASL): són llengües que no tenen res a veure, mentre que els parlants d’aquests dos territoris tenen la mateixa llengua vehicular, l’anglès.

Si ens atansem a casa nostra, veiem que la comunitat de signants de Catalunya té una llengua pròpia, que és la llengua de signes catalana (LSC). Des de 2005 compta amb la Gramàtica bàsica de l’LSC, un treball conjunt de la Universitat de Barcelona i la Federació de Persones Sordes de Catalunya. També té un alfabet dactilològic propi que inclou la representació manual de les lletres i els dígrafs de la llengua catalana -que és la llengua parlada del territori on se signa- per facilitar la comunicació entre les dos llengües.

El primer reconeixement de l’LSC és a l’Estatut d’autonomia de 2006, en el qual, a través d’un mandat, es determina que se l’ha de protegir i que se n’ha de garantir l’ús i l’ensenyament. Ara bé, no és fins al 2010, amb la Llei 17/2010, que es posa la primera pedra per obeir-lo. Al Pacte Nacional per la Llengua, de 2021, s’hi inclouen algunes accions per assegurar-ne el present i el futur, i ara fa ben poc, el 10 de febrer, s’ha presentat el corpus de l’LSC, que ha de servir com a base per normativitzar-la. Malgrat aquests avenços, hi ha estudis que assenyalen que la llengua de signes catalana podria desaparèixer en uns 40 anys si no s’apliquen mesures, però sobretot recursos, per evitar-ho.

I és que no només parlem de la desaparició d’una llengua, que ja és prou trist, sinó de la pèrdua d’un dels mitjans que les persones sordes tenen per comunicar-se entre elles i amb el seu entorn i, per tant, de la possibilitat que una part dels ciutadans de Catalunya no puguin expressar-se tal com pensen, que encara és més greu! En LSC, un tomàquet es representa sucant aquesta hortalissa al pa. Creieu que passa en alguna altra llengua de signes? Arribats a aquest punt, sobren els arguments per reclamar que l’LSC gaudeixi del mateix estatus que l’aranès i el català: ésser una llengua pròpia del nostre país.