Meandres

A voltes la fortuna t’enfronta a alguna idea d’aquelles que havies vist sobre el paper. Una tarda de febrer badava tot mirant per la finestreta d’un avió transoceànic mentre sobrevolava la costa nord del Quebec, quan al paisatge gelat deu mil metres per sota nostre hi va aparèixer la meravella que vaig poder capturar a la foto adjunta. Amb temperatures per sota dels -10 °C a la superfície, al mig del cru hivern, tant el riu com els estanys que havia anat abandonant apareixien gelats i oferien un contrast de colors inusual. Una laboriosa cerca amb Google Maps va mostrar que aquest riu tan característic era un afluent, tributari pel marge dret, del riu Natashquan, que desguassa al golf de Sant Llorenç després de recórrer un territori inhòspit i molt poc habitat.

El que crida l’atenció de la imatge és la gran quantitat d’estanys que s’han anat separant dels meandres al llarg del temps. En vessants abruptes això és menys habitual, atès que la força del corrent va obrint valls cada cop més fondes. Però a les zones planes la sedimentació predomina sobre l’erosió i es produeix un ball de materials que s’arrenquen suaument de la part còncava del revolt (l’exterior de la U) i es dipositen a l’interior. Això crea una dinàmica característica que va eixamplant i obrint cada corba de manera que els seus extrems s’atansen perquè formen alhora part dels meandres adjacents que també creixen. Al final, això fa que en algun punt l’entrada i la sortida del meandre acabin fonent-se, canviant el curs del riu i deixant abandonat un llac amb forma típica de lluna creixent, que en català rep el nom de braç mort, i en anglès oxbow lake, tret d’Austràlia, on els anomenen billabong.

Per què, en una plana, els rius no segueixen recte i prou? Doncs perquè és una situació inestable. Si en un curs recte hi ha qualsevol irregularitat, des d’una pedra fins a un cop de vent que desviï mínimament el flux d’aigua, pot produir-se una petita osca en un lateral. Encetat aquest punt, l’aigua que hi arribi farà un moviment de gir que durà associada força centrífuga, la qual tendirà a desviar l’aigua cap a la vora, atacant la riba, erosionant-la i creant un fenomen autoalimentat, i magnificat durant les riuades, que acaba en un gran meandre. I diversos meandres seguits acaben retrobant-se, obrint un nou curs i deixant enrere els braços morts, que solen ser àrees d’aiguamoll, molt interessants perquè són riques en diversitat biològica tant de vegetació com de fauna. Això, és clar, quan el clima acompanya.