Xavier Bosch: “Ens definirà tot allò que hem donat als altres i no tant el que hem rebut”

Xavier Bosch (Barcelona, 1967) va irrompre fa quinze anys amb força en la literatura catalana amb Se sabrà tot. Fa deu anys es va donar a conèixer internacionalment amb Algú com tu. Traduïdes a deu idiomes, les seves històries han encapçalat les llistes dels llibres més venuts per Sant Jordi en diverses ocasions, amb èxits com Nosaltres dos (2017), La dona de la seva vida (2021), 32 de març (2023) i, recentment, Diagonal Manhattan (Columna, 2025), en què la història ens porta a Barcelona i Nova York dels anys 90. L’autor fa una dissecció del món publicitari i ens convida a reflexionar sobre el moment d’agafar les regnes de la nostra vida. L’origen del nom de la protagonista es troba a Lleida.

El 1989 l’Edda Leveroni s’haurà d’obrir camí a Manhattan, en una agència on només treballen dones i en un univers de creativitat i d’anuncis. Aquest és el punt de partida de Diagonal Manhattan, una invitació a les segones oportunitats, amb una història que Bosch fa avançar entre eslògans publicitaris i mitjançant preguntes que són dards: quan ens adonem que només tenim una vida i que, a vegades, l’estem deixant passar per fer feliços els altres?

És la seva desena novel·la i m’agradaria començar parlant del seu procés creatiu. Al final del llibre hi ha la frase: “No se sap mai d’on pot sorgir una bona idea”. Guarda relació amb com s’ha gestat aquesta història?

És una frase posada amb tota la intenció perquè és una novel·la que va de publicistes, però també fa referència a la feina del novel·lista: mai saps d’on pot sorgir una bona idea. També suposa una mena d’art de l’aprofitament de tot allò que ens passa a la vida: viatges que hem fet, llibres que hem llegit, pel·lícules que ens han emocionat, els amics que tenim i la família que ens ha tocat. I, a vegades, algú diu una cosa concreta o sents una frase en una pel·lícula que et suggereix un grapat d’idees que cauen en forma de cascada. Es tracta d’anar destriant les que consideres que són útils per a tu de les que no en faràs mai res.

Prova d’això que comenta és l’origen del nom de la protagonista (Edda), que sorgeix a Lleida.

Un any, després de presentar novel·la a la llibreria Caselles, una noia em va demanar que li dediqués un llibre. En dir-me el nom, Edda, li vaig dir que era molt bonic i que no l’havia sentit mai. I, amb tota la simpatia, em va contestar “doncs fes-lo servir per a un llibre”. El nom era curt, original, maco i em servia en català, en castellà i en qualsevol llengua que em traduïssin, i el vaig posar per a una història que vaig presentar dos anys més tard a la Caselles, i al moment de les firmes… “Me’l pots dedicar? Em dic Edda”. Me la vaig mirar, la vaig reconèixer i la vaig intentar sorprendre. “Que sàpigues que he posat l’Edda en aquesta història”. I amb tota la franquesa em va respondre: “Ja ho sé, ja he llegit el llibre, moltes gràcies”, i va afegir: “Però és un personatge secundari… I jo volia una protagonista”. Doncs ara, amb Diagonal Manhattan, l’Edda ja té la protagonista. I quan explicava aquesta anècdota a la Caselles… des de la darrera fila, aixeca la mà i la reconec; l’Edda. Trobo que aquesta és una història molt maca. Vaig explicar això a RAC 1, en el programa del Marc Giró, i ara tinc una allau de peticions de noms de dones per a les protagonistes de futures novel·les. He pensat a fer una subhasta i mirar de treure’n rendiment.

Situa la història l’any 1989, en una època que considera que va ser reeixida per a les agències de publicitat de Barcelona i Nova York, les ciutats entre les quals transcorre la història. Però també hi ha altres motius pels quals escull aquesta data concreta, oi?

Trio l’any 1989 per quatre motius (riu). Dos són més aviat anecdòtics: és el primer cop que vaig arribar a Nova York i per descriure la ciutat sé molt bé quines impressions em van causar aleshores la seva gent, olors o sorolls... I l’altre motiu és que llavors no hi havia telèfons mòbils i, per tant, els personatges no es podien dir coses 24 hores al dia set dies a la setmana, com ens passa a nosaltres des que portem el mòbil a la butxaca, i tampoc podien buscar a Google quina distància té el pont de Queensboro, que és el que hi ha a la portada del llibre. T’havies d’espavilar d’una altra manera i, tot plegat, m’interessava per generar les diferents trames. Un tercer motiu és que aquell mateix any cau el mur de Berlín, que és un fet fonamental en la història dels europeus, però alhora hi havia altres murs que no queien: l’homosexualitat continuava estant a la llista de malalties mentals de l’Organització Mundial de la Salut, era gravíssim. I quart, i motiu fonamental, aquella va ser la dècada daurada de la publicitat a casa nostra.

I li afegeixo un altre possible motiu: reivindicar el paper de les dones publicistes.

Sí, perquè, de mica en mica, van anar apareixent dones compositores, pintores o que van treballar a la NASA com a matemàtiques i se les havia amagat. El món de la publicitat ha estat sovint masclista, perpetuant molt el rol de la dona com a model guapa o com a mestressa de casa que renta plats, canvia bolquers o neteja la banyera. En els àmbits de la publicitat i del màrqueting, també hi ha hagut creatives i no se n’havia parlat. En aquest sentit, a la novel·la he volgut crear una agència a Nova York on només treballessin dones.

I en aquest escenari, se li organitza a l’Edda l’estada d’un any en aquesta agència de Nova York. Una situació que ja ens deixa entreveure un dels temes principals de la novel·la: a partir de quin moment la vida ens pertany?

Aquesta és la pregunta fonamental. Ella (l’Edda) ha tingut un pare que ha viscut per feina, èxit, negocis, premis o diners. Ha estat en aquest cercle virtuós, que també és viciós, i no ha estat prou per la seva filla. De fet, més que educar-la li ha donat consignes i li ha volgut organitzar la vida. I, quan ella és a Nova York passant un any sencer en aquesta agència de publicitat per fer d’aprenent, li fan la pregunta que la fa reflexionar sobre quin és el moment a partir del qual la vida ens pertany. ¿Quan deixem de fer les coses perquè ens ho diuen els pares, primer perquè ens estan educant i els obeïm, i després perquè ells se sentin satisfets de nosaltres? ¿Quan ens adonem del fet que tenim una vida que és personal i, en algunes ocasions, l’estem deixant passar per fer feliços els altres i no a nosaltres mateixos?

Parli’ns d’aquest encàrrec que se li fa a l’Edda en arribar.

Gairebé la posen a prova dient-li: dibuixa’ns el logotip de la felicitat. Tots sabem quin és el logotip de l’amor: un cor de color vermell. De la mateixa manera que sabem quin és el logotip de Nike. Però de la felicitat no tenim logotip ni una definició comuna, i aprofito la novel·la per donar-ne possibles frases definitòries en les quals cada lector pugui sentir-se més o menys reflectit. Jo en tinc una de pròpia que l’he dissimulada pel mig de la història. Un dels protagonistes, l’Òscar Casas, en té una altra que està més vinculada a la gratitud. Sovint ens diuen que som el que hem rebut, però tant ell com jo considerem que som el que hem donat. Al capdavall de la vida el que ens definirà serà tot allò que hem donat als altres i no tant el que hem rebut.

En aquest llibre també ha exercit de publicista. S’ha divertit?

A la novel·la hi ha dos agències de publicitat a les quals els encarreguen campanyes, per la qual cosa n’he hagut d’idear. Per tant, he tingut moltes idees; n’he descartat moltes i m’he quedat les que em semblaven millor, però no per a aquest 2025, sinó per a l’època en què ambiento la història: més de patacada o imaginativa que la d’avui. I sí, m’he divertit molt fent-ho.

Una curiositat, a la portada del llibre s’hi pot llegir “Quin és el logo de la felicitat?” Pot ser un eslògan també per al seu llibre?

Crec que una pregunta difícilment pot ser un eslògan, però sí que és un reclam comercial per estimular la venda de llibres, sens dubte. Per això l’editorial Columna ho deu haver posat aquí (somriu).

I en aquest sentit, creu que l’escriptor també ha d’actuar com un bon publicista puntualment?

Al final, el publicista, l’escriptor i el periodista vivim d’una matèria primera comuna que són les paraules. Jugar amb elles és el que fem cada dia tots els que ens dediquem amb aquest ofici d’una manera professional. Això significa buscar la màxima eficàcia comunicativa amb el mínim nombre de mots possibles a l’hora de titular, en el cas que siguis periodista, o bé a l’hora de crear un eslògan que es recordi i que et porti a l’acció o a la venda en el cas que facis publicitat. A l’agència de Barcelona hi ha una única frase a la sala de reunions que és una cita de Churchill que diu: “Converteix les paraules en bales”. Jo crec que es tracta d’això, d’encertar molt bé el tret i de fer diana amb les paraules justes perquè, en el cas publicitari, els ciutadans o els clients comprin un producte determinat.

Farà quinze anys va apostar fermament per la literatura. És un bon exemple que sempre som a temps de fer un canvi en les nostres vides? Fet que també és un dels temes principals del llibre.

Jo tenia un càrrec molt bo, molt prestigiós i cobejat, com era el de ser director d’un gran diari en català en aquell moment que era l’Avui, però no hi estava prou a gust i pel que sigui me’n vaig anar a casa i vaig fer una aposta per la meva segona o nova oportunitat professional que era mirar d’escriure ficció i explicar històries d’una manera diferent... i m’ha sortit bé.

De fet, li ha sortit molt bé, tal com demostra Sant Jordi.

Sant Jordi és el millor dia de l’any. És el gran espot, el gran anunci de Catalunya, ja que parlem de publicitat. La gent de fora al·lucina veient l’ambient. Ser un dels autors més venuts o el més venut no és mai un objectiu, però quan arriba, a conseqüència del fet que molts lectors et fan confiança, fa molta il·lusió. A qui no li agrada ser el campió de lliga, el més venut de Sant Jordi o el líder del seu sector? Però, en el cas de la literatura, has d’aspirar a escriure cada cop més bé, i, finalment, si ets el més venut, doncs millor que millor.

Com es reinventa?

Cada història és nova i comences de 0; personatges, situacions, mons. Et capbusses en un món durant dos anys, que és el que em dura tot el procés de documentació, escriptura i correcció. Convius amb dos famílies i, en el moment que dones a conèixer als lectors que poden trobar el llibre a la llibreria, és quan pots tornar només a la teva família.

Però quin és el seu motor?

La necessitat de dir coses o explicar-les, d’anar al despatx, estar sol i trobar l’adjectiu just, crear el diàleg que funcioni bé o descriure un paisatge amb quatre pinzellades millor que amb deu. És això. El meu motor és l’estímul de continuar creant històries interessants.