Colors de l’ànima

La pel·lícula Senso, de 1954, dirigida per Visconti i que comentava aquí el darrer dia, es basa en una novel·leta de Camillo Boito (1836-1914). D’aquest arquitecte, crític d’art i escriptor romà, l’editorial Gadir en publicava l’any 2014 en un únic volum una traducció al castellà de quatre textos, sota el títol comú d’El color en Venecia, els dos del mig relats de ficció, un de les quals, El maestro de Setticlavio, referència a un mètode antic de llegir solfa, és protagonitzat entre d’altres per un gondoler que cantava amb tanta gràcia que esdevindria tenor operístic. El primer dels treballs inclosos, tingut en compte a l’hora de titular el llibre, és un petit assaig sobre la pintura a la ciutat dels canals. Comença fent notar el gran nombre de virtuosos dels pinzells, provinents de tots els països, que en aquells temps hi proliferaven, com alienats per les belleses del lloc, tractant de robar-li el secret del seu color, tot i saber que hi ha certes impressions artístiques que es presten a ser plasmades a la tela amb els mitjans pictòrics, però d’altres no.

A part d’estímuls als pintors, sosté l’autor, Venècia proporciona quadres ja perfectament pintats i afegeix que la influència oriental hi va deixar empremta, no només als edificis sinó al mateix esperit dels veïns, a més d’un amor pels colors bonics. I continua dient que els artífexs dels llenços que aleshores s’hi inspiraven –finals del XIX– solien ser ja d’aquells més moderns, obstinats a buscar el caràcter en les coses, i tot just allí el seu propòsit últim consistia en reflectir “l’ànima veneciana”. Un objectiu no sempre fàcil, perquè segons el també reputat estudiós de la història de l’art, fer viure i parlar les pedres acostuma a costar més que no “excitar” l’eloqüència dels arbres, de les onades marines, dels animals o les persones.

Malgrat la darrera afirmació, subratlla tres elements bàsics pel que respecta al paisatge humà enmig d’aquells carrers d’aigua: els nois, els barquers i les dones. D’aquest tercer col·lectiu n’admira sobretot la forma lenta, solemne i elegant de caminar, en particular quan baixaven dels pontets una mica inclinades, amb la pitrera projectada endavant i les espatlles enrere, així com les cadències labials del dialecte propi, un atractiu femení d’origen filològic que comprenc perfectament i que a ell li semblava no només sensual, sinó fatal.