Eva Comas-Arnal: “La creació era el que omplia Rodoreda; en aquest sentit, va ser feliç”

La novel·la Mercè i Joan (Proa), d’Eva Comas-Arnal, ens transporta als anys de l’exili francès de Mercè Rodoreda i el seu company sentimental i literari, Armand Obiols (pseudònim de Joan Prat). L’obra, guanyadora del VI Premi Proa de Novel·la, no només reconstrueix aquesta etapa decisiva en la vida de l’autora de La plaça del Diamant, sinó que també explora els clarobscurs d’una relació complexa, amb alts i baixos, marcada per la passió, la dependència emocional i les tensions intel·lectuals.

Eva Comas-Arnal és una autora i investigadora experta en literatura catalana, i amb aquest llibre fa un pas més enllà en la seva trajectòria per oferir-nos una ficció basada en fets reals, en què la documentació rigorosa es combina amb una gran capacitat evocadora. La novel·la ha estat molt ben rebuda per la crítica, que n’ha destacat tant la seva qualitat literària com la seva capacitat per fer reviure una època i uns personatges fonamentals per entendre la literatura catalana del segle XX. A més, Comas-Arnal és la creadora del pòdcast La Moraldina, dedicat a l’obra i la figura de Rodoreda, una mostra més del seu profund interès per la gran autora catalana.

Què la va motivar a escriure Mercè i Joan? Explica un episodi que no és dels més coneguts de la vida de Rodoreda.

Cert, no ho és. Comença l’any 39, quan l’escriptora s’enamora de Joan Prat, al castell de Roissy-en-Brie, habilitat perquè hi anessin escriptors, periodistes i intel·lectuals catalans i castellans, per donar a conèixer la situació de desfeta després de la Guerra Civil espanyola, i de mostrar en quines condicions es trobava tota la gent exiliada als camps d’Argelers i Sant Cebrià.

La feina de documentació que hi ha a la novel·la és ingent.

Jo havia fet molta investigació abans i m’agrada molt investigar. Tot i això, sentia que volia arribar a la gent, volia crear ficció. Quan fas investigació, hi ha vegades que et trobes coses a l’arxiu i penses: “No pot ser que això només ho sàpiga jo. Ho haig d’explicar.”

Això li va passar quan es trobava a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Exacte. Vaig trobar tota la documentació de la Generalitat a l’exili entre el 1945 i el 1948. En aquells anys hi havia govern, teníem consellers! Consellers de la talla de Pompeu Fabra, Josep Carner, Carles Pi i Sunyer, Antoni Rovira i Virgili... A més, vaig trobar totes les factures i vaig poder reconstruir com havia sigut l’oficina governamental on treballava Joan Prat i on Mercè Rodoreda anava a buscar textos per corregir-los. Això és el que passa quan ets investigador, t’adones que la gent no sap aquestes coses i penses: “Farem una novel·la i ho explicarem.”

Entrellaça el context històric amb la relació de Rodoreda i Obiols.

Començo quan es crea el triangle amorós entre Mercè Rodoreda, Armand Obiols i Montserrat Trabal, dona d’Obiols, i arribo fins al moment en què aquest triangle es desfà.

Hi havia altres intel·lectuals a Roissy, com els integrants de la Colla de Sabadell, que eren molt amics de Joan Prat, com Joan Oliver o Pere Calders.

Sí, i també Francesc Trabal, que era el seu cunyat. Aquí hi ha un problema important: era el cunyat de Prat! Es va crear un gran conflicte al xalet perquè Obiols iniciava una nova relació davant del cunyat i de la sogra.

Tot i que al principi no hi havia relació carnal.

Exacte, al principi no, però era una traïció increïble.

En aquesta relació es veu molt amor, molta admiració mútua, però també molta submissió per part de la Mercè, que era una dona tan forta.

Sí, també hi ha una certa necessitat mútua, perquè estaven molt sols i tots dos havien deixat fills a Catalunya. Hi ha una barreja de dependència i por. L’exili és un condicionant molt fort. Pensem que no només Rodoreda i Obiols van trencar els vincles amb la seva família. Pere Calders, per exemple, al xalet de Roissy estava pensant a iniciar una nova relació amb la germana de Tísner i deixar la seva dona. Ells dos van trobar en la seva relació una manera d’ajudar-se mútuament. Quan Prat va ser enviat a les zones ocupades pels nazis i després va acabar empresonat, Rodoreda es va convertir en el seu únic vincle amb l’exterior.

Li endevinem molta por de perdre el Joan.

Cert, perquè Montserrat Trabal, la seva dona, també hi és. Aquí hi ha una altra qüestió que apareix a la novel·la: tots estan esperant una tornada. Viuen la relació com un període transitori: tenen l’esperança que, un cop Hitler i Mussolini caiguin, la comunitat internacional actuarà fent fora Franco.

Però això no va passar mai.

Els espanyols es queden amb un règim terrible, però encara més greu és la situació dels exiliats, tots aquells republicans que havien marxat i es queden penjats. Hem de pensar que Obiols mor a Viena l’any 1971, sense haver tornat mai a Catalunya.

França en general, París i els pobles de l’exili, tenen un gran pes en la novel·la.

Ells hi viuen sense saber què han de fer ni què els espera. Ella s’ha de posar a cosir per sobreviure, però no deixa mai d’escriure, malgrat les penúries. Era una dona molt tenaç.

Malgrat aquesta fortalesa ella mateixa mai es va definir com a feminista.

[somriu] No, ella deia que el feminisme era una gran bajanada. Però si llegim La plaça del Diamant, veiem que no només hi ha la història de la Guerra Civil, sinó també la d’una relació de parella molt dura i difícil, on l’home sotmet constantment la dona. Per tant, tot i que ella no es considerés feminista, el seu caràcter era el d’una dona que es planta davant de qualsevol situació i que, al final, acaba guanyant.

La investigació que ha fet ens permet descobrir la Rodoreda de trenta anys.

Sí, la recordem de més gran. Es va fer famosa a partir del 1965, més o menys.

Amb La plaça del Diamant.

Que es publica el 1962, però el primer any només ven uns 2.200 exemplars, que no és gaire. De fet, ni la crítica ni els intel·lectuals la van encimbellar gaire. Però el boca-orella va fer que, a poc a poc, la novel·la anés guanyant lectors. La gent va començar a dir: “Aquí es parla de la Guerra Civil espanyola, d’allò de què no s’ha parlat mai en els menjadors de casa.” Finalment, la nostra història es podia llegir en un llibre. A trenta anys, però, Rodoreda era una dona molt entusiasta. Tot i que tenia un punt de timidesa, el seu vitalisme s’imposava. Una de les coses que reflecteixen les cartes –tant les seves com les de Prat– és que tots dos eren molt passionals. Ploraven, reien, passaven d’un extrem a l’altre. Però, després, s’imposaven una voluntat racional per equilibrar aquest impuls romàntic.

Es definien com a “antiromàntics”, oi?

Sí, en certes ocasions ho deien, com si volguessin frenar-se a si mateixos.

La imatge que tenim de Rodoreda està marcada pel fet que va deixar el seu fill.

Però és que no es pot jutjar així. Ella era una escriptora, havia de marxar. Nosaltres no som ningú per jutjar-la, perquè no hem viscut aquell context. Precisament, en fer la novel·la, ho he pogut veure de manera molt clara.

Què ens diu el context?

Que un 80% dels escriptors i periodistes catalans van haver de marxar per salvar la pell. Rodoreda estava afiliada a sindicats, havia format part de la Institució de les Lletres Catalanes, havia treballat al Comissariat de Propaganda… Quan arriba l’enemic, el primer que fa és prendre el control dels mitjans de comunicació i dels llocs estratègics. Estava en perill. Va deixar el seu fill de deu anys amb la seva mare.

Com ha trobat l’equilibri entre els fets reals i la ficció?

Vaig partir de la idea de respectar al màxim tot allò que sabia que era veritat. És a dir, els escenaris són tan fidels com sigui possible a la realitat. He consultat arxius francesos, he buscat postals antigues per descriure places i carrers com eren en aquell moment, i ho he trobat.

Això ho explica al final de la novel·la.

Sí, hi ha una part en què parlo de tot el procés d’investigació. Ara bé, quan es fa ficció, s’han de posar diàlegs, s’han de crear escenes i fer que la història sigui vibrant.

Per donar vida als personatges.

En això m’han ajudat molt les cartes. Després de llegir-ne moltes de la Mercè i el Joan, els personatges gairebé se’t presenten davant dels ulls. Alguns diàlegs, de fet, són pràcticament reals. Per exemple, hi ha un moment en què ella li diu: “I què farem si no tenim públic?” Ell li respon: “Doncs escriurem novel·les que puguin ser llegides d’aquí a cent anys.” Això és una cosa que Obiols li va dir a Rodoreda en un moment concret, i jo ho he agafat i adaptat a l’oralitat de la novel·la.

Hi ha una voluntat de fabular, però sempre a partir de fets reals.

Sí, hi ha coses fabulades: la declaració d’amor entre Rodoreda i Obiols. Jo no sé com es van declarar, com va començar la seva relació exactament. Ho he imaginat... a partir de la costura, perquè Rodoreda va cosir durant molts anys. Però no l’explicarem, aquest detall [somriu].

La novel·la ha estat guardonada amb el VI Premi Proa de novel·la. Què significa per a vostè aquest reconeixement?

És un gran estímul. Un premi com el Proa fa molta il·lusió perquè, quan veus el palmarès, penses: “Ostres, jo estic aquí amb tota aquesta gent!” És molt emocionant. I també em dona més temps. La dotació econòmica em permetrà dedicar uns mesos a escriure amb més intensitat. Tot i que, evidentment, escriuria igual! I també és una oportunitat d’arribar al públic.

Vostè que coneix tan bé la trajectòria de Mercè Rodoreda, diria que era una dona que es va sentir molt sola?

L’amor de la seva vida va ser Joan Prat. Després, encara tenen una relació intel·lectual, es donen suport mútuament –sobretot perquè ella escriu i ell li fa la crítica necessària–, però ja no tornen a ser parella. Ell mor i ella continua vivint molts anys més. Tinc la sensació que va ser un cop molt fort per a ella. Però, al mateix temps, penso que ella era feliç pintant i escrivint novel·les. Molt feliç.

Per què?

Tenim cartes que ho certifiquen. L’any 1953, Rodoreda n’escriu de meravelloses a Prat. Ell és a Viena i ella, a Ginebra. Rodoreda anava a exposicions, pintava quadres, escrivia novel·les. La veiem exultant. En una carta, mirant-se els seus propis quadres, diu: “Estic alegre com un boig.” Fa servir aquesta expressió. La veiem pletòrica. Jo crec que la creació era el que realment l’omplia. En aquest sentit, va ser una dona feliç.

Va poder escriure les obres que volia.

Exacte. La mort i la primavera li va quedar inacabada, però, així i tot, penso que va aconseguir el que volia: escriure i ser una gran escriptora. És una de les més grans del segle XX. A escala internacional, està a dalt de tot.

Els catalans hauríem de fer molt més per exportar-la.

Sí. Sovint ens la mirem com si fos només nostra, com si no la volguéssim compartir. És una cosa nostra, sí. Però fixa’t en això: fins al 2021, la traducció al castellà de La plaça del Diamant que es llegia a tot Espanya i a Sud-amèrica era la versió censurada pel franquisme.

I no va ser un català qui va dir “això ho hem de canviar”, oi?

No, va ser un noi de trenta anys de Lleó.

És com si ens fes por exportar el que és nostre.

Sí. Suposo que som un poble maltractat i, quan tenim una cosa que ens agrada, la protegim tant que no la volem compartir, perquè ens sembla sagrada.

És contradictori...

Les persones som així, contradictòries. Tot i això, Rodoreda és Rodoreda. No cal dir res més. Jo, que faig classe a l’Autònoma, ho veig: noies –i també alguns nois– de divuit o dinou anys continuen llegint-la i els agrada moltíssim.

Ha aconseguit el que ella volia.

Exacte, perdurar en el temps. Com es deien Mercè i Joan: d’aquí a cent anys encara la llegiran.