CONTE
El darrer viatge de la Bruna
(O COM LES MIL I UNA NITS ENS VAN ENSENYAR QUE LES HISTÒRIES NO MOREN MAI)
El darrer viatge de la Bruna és una història poètica que tracta temes profunds de la vida, la mort i la llibertat de decidir el nostre propi camí. A través de la figura de la tortuga Bruna, l’autora ens convida a reflexionar sobre el sentit de la mort com una part natural de la vida, i sobre el dret a alliberar-nos del patiment, d’acord amb la nostra pròpia voluntat.
El darrer viatge de la Bruna és una història poètica que tracta temes profunds de la vida, la mort i la llibertat de decidir el nostre propi camí. A través de la figura de la tortuga Bruna, l’autora ens convida a reflexionar sobre el sentit de la mort com una part natural de la vida, i sobre el dret a alliberar-nos del patiment, d’acord amb la nostra pròpia voluntat.
La història obre un espai per a la reflexió personal i permet que cada lector i lectora interpreti el missatge segons els seus propis valors i creences. En un món que sovint evita parlar de la mort, aquest conte ens convida a acceptar-la com una part inherent de la vida, tot respectant la dignitat de cada individu.
Associació per al Dret a Morir Dignament
Postdata (per tranquil·litzar ments racionals):
No, no hem trobat cap closca buida al bosc. Tampoc hem vist mussols filòsofs ni lluernes guies. És literatura, no biologia. I sí, les tortugues reals moren amb la closca posada… com nosaltres amb la nostra pell.
En un temps llunyà, quan els arbres encara parlaven en secret i les estrelles es deixaven acariciar pels núvols, al Bosc de Vinyafonts vivia la BRUNA, una tortuga tan vella que la seva olor recordava el gust de la primera pluja.
La seva closca, d’un color marró com la terra humida després d’un aiguat, s’havia omplert d’esquerdes que eren com els camins que ella ja no volia transitar. Cada passa li feia mal, com si portés tot el pes del cel sobre l’esquena.
Un vespre, mentre el sol es banyava en un llac del color de les taronges endolcides amb mel, la BRUNA va reunir els seus amics:
En LÚA, l’esquirol que guardava les glans més dolces dins d’una escletxa del roure.
En BALÚ, un conill que sempre duia un llaç blau al voltant del coll (regal d’una nena que ja tenia nets).
L’ÒNIX, un mussol que llegia les pors dels altres abans que ells mateixos les sabessin.
—He decidit quedar-me aquí —va dir la BRUNA, i tot el bosc va contenir l’alè—. Vull recordar què se sent al volar, però la meva closca seguirà el seu propi camí.
El BALÚ, amb les orelles que li tremolaven com ho fan les fulles a la tardor, va preguntar:
—I si canvies d’opinió?
—Llavors sabré que va pagar la pena intentar-ho —va respondre amb una rialla que feia brillar fins i tot les seves arrugues.
Per acomiadar-se, cada amic li va oferir un regal:
La LÚA li va lliurar una gla buida: “Perquè l’omplis d’allò que més enyoris”.
El BALÚ va cantar una cançó sense notes que feia olor de pa acabat de coure.
L’ÒNIX li va regalar una ploma de la seva ala esquerra: “Perquè escriguis la teva pròpia història”.
I aleshores, la BRUNA va recitar la cançó que cantaven els més vells del bosc:
“El riu no s’atura mai,
el seu corrent sempre va...
Avui, com el riu,
et diem adéu.
Però el teu record
romandrà al bosc profund,
com l’eco suau
dels arbres al vent.”
Quan la nit s’havia fet tan fosca com l’ÒNIX i tan blava com el llaç d’en BALÚ, va aparèixer la NOA, una lluerna tan vella que fins i tot havia vist néixer les constel·lacions.
—Vens a buscar-me? —murmurà la BRUNA.
—Només si estàs a punt —respongué la NOA, i la seva lluentor, ambre, va dibuixar un sender entre les falgueres.
I així, la BRUNA va deixar la seva closca sota un roure (que ara semblava un llibre obert) i va seguir la NOA. Els seus amics van veure que la seva ombra es feia transparent i lleugera com la boirina del matí.
—On és ara? —va preguntar en BALÚ, aixecant el nas cap a les estrelles.
La LÚA va assenyalar una ràfega de vent que joguinejava amb les fulles:
—És on van totes les coses quan estan llestes per a formar part del tot.
L’ÒNIX va afegir, mentre una papallona es posava a la seva closca:
—I des d’allà ens envia pessigolles. No sents aquest pessigolleig en el nas?
El BALÚ esternudà.
—Això és pol·len!”— va dir, i tots vinga riure.
La closca de la BRUNA es va convertir en: un pont per a les formigues.Un bressol per a un ocell que va oblidar com cantar. Un altar on els infants del poble deixaven pedres pintades.
I cada nit, la NOA passava per sobre seu, il·luminant-la com un fanal que mai no s’apagava del tot.
