El sommelier lleidatà Gregori Albareda, al Top 100 d’Espanya

Gregori Albareda és un sommelier lleidatà de prestigi i un referent del món del vi a Catalunya. Ha estat recentment inclòs en el rànquing Top 100 Sommeliers España 2025, elaborat per Sommelier Edit, en la posició 23. Director de Vinicia, botiga de vins fundada el 2011 a Lleida amb més de 4.000 referències, és una figura clau en la divulgació vinícola a Ponent. Format a l’Escola d’Hoteleria de Lleida i a la URV, ha treballat en restaurants com el Carballeira de Lleida i el Sant Pau de Carme Ruscalleda. Amb aquest reconeixement, referma la seva trajectòria i el paper de Vinicia com a centre de referència del vi a les terres de Lleida.

Mentre fem la sessió de fotos a Vinicia, Gregori Albareda no para quiet. Atén clients que entren buscant un vi per regalar i els parla de cada ampolla com si fos una joia, amb passió, però amb naturalitat. Té aquell do d’explicar el vi com una cosa especial, sense fer-lo inaccessible. Sap transmetre que un bon vi pot ser luxe i quotidianitat alhora. Apropa la cultura del vi amb un somriure, entre caixes, copes i molta estima pel que fa.

Què significa per a vostè aquest reconeixement?

Molt content. Són molts anys de trajectòria, d’estudi, de feina. Aquesta associació, Sommelier Edit, des de fa dos anys està valorant sommeliers de l’estat espanyol, i valoren molt més que un simple examen d’un dia.

Com va descobrir la seva passió pel vi? Hi ha algun moment clau o alguna figura inspiradora que el guiés cap a aquest món?

No tinc cap vincle familiar que m’hagi portat ni cap a l’hostaleria ni, específicament, cap al món del vi. A casa meva, però, de la mà dels meus padrins, tant per part de mare com de pare, el vi era molt present. Abans, a les cases, el vi estava sempre a taula, formava part del dia a dia. Però és veritat que les tendències actuals són diferents.

Es va formar amb grans referents, com la Carme Ruscalleda, entre d’altres. Com ha influït en la seva manera de treballar?

En cada casa on he treballat he après molt de les persones que m’han transmès coneixements. El primer lloc on vaig fer pràctiques va ser el 1997, a Can Boix de Peramola, un hotel amb molta reputació. La família Pallarès ja tenien, en aquell moment, dos sommeliers a l’equip. Hi vaig estar tres anys, primer fent pràctiques, però amb moltes ganes d’aprendre. Volia estar a prop del sommelier, ni que fos només per netejar decantadors o repassar copes…! Però, de mica en mica, vaig anar aprenent, i pensava: “Ostres, això està molt bé”. Quan acabaven els serveis, de tant en tant em deixaven tastar algun vi. I jo, clar, al principi el tastava directament. Però em deien: “No, no, això no va així.” Primer l’has de valorar visualment, olorar, identificar els matisos... Així vaig començar.

A l’escola d’hostaleria ja va tenir contacte amb el món de l’enologia.

Sí! Però clar, amb setze anys, no el pots tastar, el vi, ets menor. Et poden explicar com funciona un celler, però l’experiència de tastar-la ve després. No va ser fins que vaig deixar l’hostaleria –perquè sempre havia treballat a la sala, gestionant equips i restaurants– que vaig fer un gir i vaig entrar al món de la distribució de vins, amb una empresa d’aquí, de Lleida, Casa Badio, de Rosselló. Amb ells treballem estretament des de fa molts anys, inclús després que la botiga passés a ser nostra.

Va ser en aquest moment que vau decidir professionalitzar-vos més.

Sí. Teníem coneixements, sabíem de vi, però calia ordenar tota aquella informació. Va ser aleshores quan vaig decidir fer el curs oficial de sommelier a Tarragona.

A Vinicia, que vau crear el 2011, vau apostar pel vi a granel.

Vam començar amb quatre vins a granel i un vermut. Amb els anys, això ha anat evolucionant. El consum diari de vi a granel ha baixat, i també vam passar una pandèmia. Fa tres anys vam decidir mantenir el vermut a granel, que és un dels punts forts de Vinicia –agrada molt–, i transformar l’espai dels vins a granel, reconvertint-lo en una cava climatitzada on ara tenim vins internacionals i prèmium. Hem anat d’allò més tradicional cap a una oferta més especialitzada i cuidada.

A més de la venda, oferiu tastos, cursos i activitats.

Un dels nostres punts forts és precisament aquest: oferir tastos. Des del primer dia que vam obrir la botiga ja sabíem que no volíem fer servei de vi a copes, no volíem obrir un bar. Volíem centrar-nos en la venda al client final, al client de carrer. Els tastos són clau com a eina divulgativa: fem tastos informatius, d’iniciació al món del vi o centrats en zones concretes, tant d’aquí com internacionals. També ens visiten cellers per presentar els seus vins.

Els condueix vostè, aquests tastos?

Sí, sí, els faig jo. També hi col·labora gent de fora: cellers, distribuïdors… Nosaltres oferim l’espai i fem activitats conjuntes.

Quin perfil de públic ve?

No posem cap limitació. Pot venir algú del món de l’hostaleria, però també qualsevol persona que tingui interès o il·lusió per conèixer aquest món. No calen coneixements previs.

El món del vi sembla inaccessible per als qui no n’entenem...

[Somriu] És possible. Però nosaltres fem tastos des de nivell zero. El nostre objectiu és apropar el món del vi a la gent. Durant molt de temps, la figura del sommelier al restaurant ha estat molt encotillada, amb aquella imatge del senyor amb americana, corbata, davantal i aquella cassoleta metàl·lica per tastar... I clar, això feia que molts clients se sentissin intimidats. Pensaven: “Ara em preguntarà coses, em farà quedar malament…”

Ha canviat aquesta figura.

Afortunadament. Ara molts sommeliers compartim aquest afany de divulgació: volem acostar el vi, explicar-lo. El vi pot ser molt complex, si vols aprofundir-hi, però també pot ser tan simple com tu vulguis. Pot ser aromes, pot ser una excusa per a una conversa, pot acompanyar un plat... o pot ser una copa que tens a la mà i no et molesta, no et fa preguntes.

Heu baixat el vi al món dels mortals, perquè deixem de tenir por…

[Riem] Exacte. El vi sempre ha estat una cosa popular, molt lligada a la terra, a la família, a la taula.

Ara som més bevedors socials. Però tots recordem el nostre avi amb el porró.

Cert. I no és gaire pràctic –no hi cap a la nevera, amb la copa és molt més còmode– però té un encant especial. Agafes un porró en una calçotada, una barbacoa, amb amics... l’omples amb cervesa amb llimonada, amb cava, amb vi blanc fresc i afruitat, i sense dir res, el passes de mà en mà i fa festa.

Avui dia molta gent jove s’apropa al vi a través de les xarxes socials.

Xarxes com Instagram i TikTok ajuden molt a popularitzar el vi. Tot el que sigui fer-lo popular està molt bé, perquè l’important és acostar-lo. A un jove li costarà molt entrar directament a un vi estructurat. Per valorar un vi complex, has de tenir una base, has de conèixer què hi ha al darrere, entendre el treball que implica.

En això, la cervesa ha guanyat molt terreny, no?

Sí, sobretot pel que fa a comunicació i màrqueting. La cervesa té uns costos de producció molt més baixos i les cerveseres tenen pressupostos molt alts per fer màrqueting, poden comunicar amb molta més força. En canvi, el vi, que sovint ve de petits productors, més artesanals, ho té molt més difícil.

Com veu el comportament del públic jove respecte al vi en altres països? Hi ha diferències amb el nostre mercat?

Sí, clarament. En països amb més cultura del vi com França o Itàlia, la gent jove en consumeix més i, a més, estan molt enfocats cap a vins orgànics o naturals. Hi ha un mercat molt obert dins aquest món, perquè per a aquesta franja d’edat és com descobrir el món de les cerveses artesanals, però aplicat al vi. Troben vins artesanals, amb aromes noves, amb elaboracions molt diferents que trenquen amb allò que ens havien ensenyat: que el vi havia de fer olor de poma verda, de fruits vermells o de vainilla del barril... Ara encetes una ampolla i dius: “ostres, aquest vi m’agrada! Aquest no em cansa, amb aquest m’hi sento bé.” Ve a ser com descobrir un nou univers.

Creu que a Catalunya o a l’Estat Espanyol anem una mica endarrerits en aquest sentit?

Sí. Dins dels països productors, som dels que tenim una taxa de consum més baixa. També és cert que el nostre clima, amb tanta calor, no convida tant a beure segons quins tipus de vi, a l’estiu.

L’evolució del consum de vi també està marcada per factors de salut. Ara es parla molt de reduir l’alcohol, els nutricionistes són molt clars. Com ho viviu, això?

És cert. L’alcohol està sota lupa, i el vi, al cap i a la fi, sempre en porta. Ara bé, cal diferenciar: hi ha begudes desalcoholitzades a base de vi, però això no és vi en el sentit tradicional. Són productes que passen per processos físics o químics per extreure’n l’alcohol. Estan molt bé, però són una altra cosa. És veritat, l’alcohol és tòxic, i cal fer-ne un consum responsable. Però també ho són moltes altres coses: el sucre, les farines refinades, els processats, alguns olis… I el vi és un aliment fermentat, no és un suc amb alcohol afegit. L’alcohol s’hi genera de manera natural, com en el kombutxa, per exemple.

El vi és alguna cosa més que alcohol?

El vi és cultura. És territori. És una manera de viatjar sense moure’t de casa. Té un component emocional i simbòlic molt fort. I sí, cal moderació, però també cal gaudir dels petits plaers, com una presa de xocolata o un bon pastís en un dia dur.

La DO Costers del Segre està en un bon moment?

Nosaltres estem molt orgullosos de formar part de la DO Costers del Segre. És una denominació amb molta qualitat, que es pot comparar amb qualsevol altra de Catalunya o de l’Estat i que està fent molt bé les coses. S’està donant molt valor a les varietats autòctones, a elaboracions tradicionals, als petits projectes. Un que em fa molta il·lusió és la recuperació de la varietat trobat. Era molt present a la zona antigament i l’estan replantant en diferents parts del territori, des del Pallars fins a les Garrigues. Ja hem tastat vinificacions de cinquanta ampolles, i promet molt.

Quin és el vi més exòtic o llunyà que teniu a Vinicia?

El més llunyà geogràficament parlant és un vi de Nova Zelanda, fet amb pinot noir, d’un elaborador molt reconegut. És un vi molt valorat, costa més de cent euros. El curiós és que porta tap de rosca, que aquí ens pot sorprendre perquè sovint associem aquest tap a vins econòmics. És una qüestió cultural: a Nova Zelanda no tenen accés fàcil al suro, i el tap de rosca és totalment acceptat, fins i tot en vins d’alta gamma.

Més enllà de la feina, com desconnecta?

[Sense pensar-hi gaire] Una copa de vi amb amics o família. El mateix vi, en un entorn diferent, et parla d’una altra manera. I això ja és una altra forma de gaudir-lo.

Si només pogués brindar una vegada més a la vida, amb quin vi ho faria i per què brindaria?

Uau... [es queda pensant]. El vi, en aquest cas, seria el de menys. Però sí que sé que brindaria per la família. Per aquells que han vingut abans i pels que vindran després. Al final, les persones són el més important. El vi uneix, acompanya i ens ajuda a celebrar la vida amb els que estimem.