Adrià Codina: “Vull que cada exposició sigui una experiència”

Amb només vint-i-quatre anys, Adrià Codina s’ha consolidat com una de les veus emergents més destacades del panorama artístic lleidatà. Col·leccionista des dels catorze anys i autònom des dels divuit, ha participat en fires com Feriarte i ha obert la seva pròpia galeria a Lleida, on combina modernisme, art urbà i memorabilia. Descendent directe del pintor modernista Ramon Casas a través de la seva rebesàvia Elisa Casas, Codina reivindica aquesta herència artística mitjançant el seu projecte cultural. La seva tasca com a galerista, antiquari i divulgador l’ha convertit en una jove promesa cultural amb projecció, reconeguda per institucions com la Paeria, que l’ha distingit com a Jove Referent 2025.

És col·leccionista, antiquari, galerista i un apassionat de l’art, que viu cada projecte amb una intensitat admirable. Quan vam conversar a la seva galeria de Lleida —un espai blau que transmet calma, però on passen moltes coses—, era evident que s’hi sentia feliç. Codina, a cada minut l’hi treu tot el suc: pensa exposicions, compra peces, escriu correus, rep clients i encara troba temps per il·lusionar-se com el primer dia. I això, en l’art —com en la vida— es nota.

Quan i com comença en aquest món?

Vaig començar de molt jove. El meu avi se m’enduia a subhastes i mercadets i el meu besavi era col·leccionista. Des de sempre que m’he mogut pel món de les antiguitats. M’agradava mirar, preguntar, descobrir. Tinc clar que la curiositat ha estat la clau de tot plegat. El que va començar com un joc, o una afició, es va anar convertint en un negoci. Amb dinou anys ja havia marxat de casa i tenia el meu primer local. A diferència d’altres col·leccionistes que tenen un origen familiar o una herència, en el meu cas tot s’ha construït des de zero, a base de passió i constància.

Ha participat en fires molt importants. És cert que va ser el galerista més jove de Feriarte?

Sí. Va ser el 2023, i en aquell moment jo tenia vint-i-dos anys. Em van dir que era el galerista més jove que havia passat per allà. Va ser una fita, però també una manera de demostrar que es poden fer les coses amb rigor, també quan ets jove. Al final, es tracta d’estimar el que fas, de treballar molt, i de tenir el teu propi criteri. No he pretès mai agradar a tothom. M’interessa més fer les coses amb sentit, amb coherència, que encaixar dins d’un model determinat del que hauria de ser una galeria d’art.

Què és l’Adrià Codina Art Gallery?

Un projecte personal, que m’he construït des de zero. La galeria és al carrer Vallcalent de Lleida, i és un espai pensat per fer exposicions que vagin més enllà del que és típic. No vull parets blanques i silenci. Vull crear una atmosfera. Utilitzo un blau molt concret a les parets, una il·luminació estudiada, una narració per a cada exposició. Per a mi, cada mostra ha de ser una experiència per al visitant. No només has de mirar, sinó viure, entendre, emocionar-te. La llum, l’olor, el color, el so... tot ha d’estar pensat perquè l’obra no només s’hi exposi, sinó que dialogui amb l’espai i amb la gent.

Com articula la programació?

Treballo en tres línies. Una és el rescat d’artistes del segle XIX i XX, com Ramon Casas. L’altra, l’art contemporani i emergent, especialment l’urbà. I una tercera, que és la memorabilia: objectes vinculats a figures com Michael Jackson, Freddie Mercury o Elton John. Això em permet atraure públics diversos i oferir mirades transversals. No vull ser una galeria encasellada; m’agrada sorprendre. I crec que això també agrada al públic. A vegades venen famílies senceres, amb nens que s’emocionen amb una figura d’Escruela o amb una peça d’Avicii, i això és meravellós.

Ara mateix té en marxa una exposició de Kamil Escruela. Com l’ha plantejada?

Kamil és un artista d’art urbà amb projecció internacional, i volia fer-li una retrospectiva com cal. Ha estat a festivals de grafit a França i exposarà als EUA, però ningú li havia fet una mostra amb continuïtat. A Lleida, l’hem organitzada amb una selecció de peces sobre paper i tela, figures d’“art toys” i tallers participatius. La mostra està oberta fins a mitjan setembre i ha tingut molt bona rebuda. El millor és que no és una exposició purament comercial: és també un reconeixement a la seva trajectòria i a la seva aposta per una estètica valenta, crítica, lúdica i amb missatge. Escruela és capaç de jugar amb referents clàssics i amb el món pop, i això el fa molt potent.

Abans hi va fer una exposició dedicada a Ramon Casas.

Va ser la inauguració de la galeria. Em feia especial il·lusió començar amb ell, també pel vincle familiar. No em vaig limitar a penjar obres: vaig mostrar la seva paleta, la cadira, el mirall on es feia els autoretrats, fotografies familiars... Volia que la gent el veiés com algú proper. Quan entres en un museu sovint tens una obra i una fitxa tècnica. Jo volia que el visitant entrés dins el seu univers. Casas és un artista molt conegut, però també molt desconegut: poca gent ha vist de prop els seus objectes personals. Mostrar-los, contextualitzar-los, fa que tot tingui més sentit.

Parlava de memorabilia. D’on ve aquest interès?

Tot va començar a la subhasta de Sotheby’s dedicada a Freddie Mercury. Van recrear casa seva, i em va impactar molt. Vaig comprar-hi cinc peces de roba seva. A partir d’aquí he anat ampliant la col·lecció amb objectes de Michael Jackson, Elton John, Avicii, Rolling Stones, i fins i tot peces de Lamine Yamal. Tinc, per exemple, una armilla emblemàtica d’Elton John, i diverses peces d’Avicii que vaig adquirir en una subhasta benèfica. I sí, també és una inversió, però per sobre de tot és passió. La memorabilia et connecta amb la memòria emocional, amb moments, amb ídols: això té un poder brutal. A més, hi ha un mercat molt consolidat, i estic convençut que anirà a més.

També ha fet operacions rellevants amb obres i documents històrics.

Tinc un client que va adquirir l’única planxa inutilitzada coneguda per fer un gravat de l’artista Pablo Picasso. L’intermediador amb Picasso, entre el gravador i l’artista, era ni més ni menys que Josep Costa Ferrer ‘Picarol’. A les reserves del Museu Picasso, Albert Velasco va descobrir el dibuix original i cartes que s’havien fet servir per aquesta feina. També hem adquirit cartes relacionades amb aquest procés de creació del gravat desconegut de Picasso. Ajudar a reconstruir aquestes històries, posar-les en circulació, donar-les a conèixer... això m’apassiona.

Parlant de Josep Costa Ferrer: a finals d’any té previst preparar-li una exposició.

Sí! Picarol va ser un caricaturista i antiquari mallorquí molt vinculat a Catalunya. Va col·laborar a revistes com L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, i durant la Primera Guerra Mundial va il·lustrar llibres anònims a París amb Santiago Rusiñol. També va ser marxant d’art i va obrir galeries a Chicago. Va exportar molt patrimoni eclesiàstic català cap als Estats Units. En guardo un arxiu molt complet, i aquest material serà la base de l’exposició. Crec que és una figura fascinant, mig oblidada, que mereix ser recuperada. Vull fer-ho amb el màxim rigor.

L’historiador de l’art Albert Velasco hi tindrà un paper important.

Sí, ell serà el comissari de la mostra. Va ser professor meu, i quan li vaig facilitar accés a l’arxiu de Picarol va descobrir-hi documents de gran valor. Treballar amb l’Albert és un luxe, pel seu rigor i capacitat de recerca. Serà una exposició molt especial. Ens agradaria que no es quedés només a Lleida: estem treballant perquè sigui itinerant. La figura de Picarol pot interessar molt més enllà del nostre territori.

Recentment, ha rebut un reconeixement per la teva trajectòria.

Aquest any, l’Ajuntament de Lleida m’ha distingit com un dels Joves Referents de la ciutat. Ha estat un honor rebre aquest reconeixement institucional. Penso que és important visibilitzar que els joves també podem generar projectes amb impacte cultural i econòmic. De vegades sembla que cal marxar fora per fer coses interessants, i no és cert. També des de Lleida es poden impulsar iniciatives amb qualitat i amb ambició. I si serveix perquè altres joves s’hi animin, encara millor!

Es veu fent això a llarg termini?

(Somriu) I tant. No descarto obrir a Barcelona o Madrid. He estat diverses vegades als EUA per estudiar el mercat allà. Hi ha galeries petites que fan grans vendes amb cartells europeus o art modernista. Però també vull que Lleida tingui el seu espai. Ja he començat a parlar amb institucions perquè alguna de les exposicions es pugui fer itinerant. M’agradaria que l’exposició sobre Ramon Casas, per exemple, pogués viatjar. El futur implica combinar l’arrelament amb l’obertura. Crec molt en aquesta doble aposta.

Li agrada que la gent vingui a veure les exposicions a Lleida?

Molt. Recordo una amiga valenciana que va venir a una inauguració i no havia estat mai al castell de Lleida. El va descobrir gràcies a la visita. Això és el que busco: que l’art sigui una excusa per connectar amb el territori. Crear cultura també és crear arrelament. I em fa molta il·lusió quan ve gent de fora i marxa amb una bona impressió de la ciutat. La galeria està al centre, a tocar de la Seu Vella, i pot formar part d’un recorregut cultural més ampli.

Què li agradaria que la gent copsés de la seva feina?

Que darrere d’una galeria hi ha molta feina invisible: recerca, producció, conservació, pedagogia. Jo no venc per vendre. Vull generar una relació de confiança amb el públic i amb els col·leccionistes. Que qui entri a la galeria s’emporti alguna cosa: una obra, una idea, una emoció. Que visqui una experiència que recordi. I que entengui que l’art no és només per a experts. És per a tothom. Si aconsegueixo això, ja em dono per satisfet (riu).