Silvia Mestre : “Si vull una cosa segueixo el camí que hi porta, per dur que sigui”

Vostè va començar fent esports diversos, especialment gimnàstica rítmica, oi?

De petita era un terratrèmol; amb els peus apagava la llum, movia una làmpada, etc. Vaig començar a fer gimnàstica rítmica als 11 anys en un club petitet de Tortosa i em van seleccionar a la Ràpita, on hi havia dos entitats molt potents a escala nacional. Allà, tot i ser disciplinada i treballadora, no vaig tenir el suport mental i emocional necessari per continuar. Molt trist.

Què la va portar al culturisme?

Jo vaig començar a anar al gimnàs als dotze anys. Als divuit em van comentar que tenia un físic per competir en culturisme, però llavors vaig pensar que ni boja, ja que és una modalitat molt exigent en l’àmbit físic, alimentari... Però el 2016 em va despertar l’interès després d’apuntar-me al gimnàs Argos de Lleida, on em van comentar sobre una modalitat gimnàstica, molt bonica, del culturisme. Em va al·lucinar i em vaig preparar per competir-hi. Els anys següents ja vaig guanyar l’europeu i el mundial.

I ara obté dos nous reconeixements de prestigi.

Encara no m’ho crec. Estic molt contenta. Perquè vaig anar a la meva entrenadora, Silvia Cuartero, de Saragossa, a dir-li que volia guanyar el Mundial, no a competir-lo. I mira. El procés de preparació m’ha regalat més autoestima, confiar en les capacitats que tinc, creixement personal.

Quin tipus d’entrenament segueix?

Entreno cinc dies a la setmana: bàsicament exercicis de força, aixecar pes, fer hipertròfia. És com esculpir el teu cos. Dos o tres mesos abans d’un campionat ja entreno sis dies setmanals i ho combino amb un treball cardiovascular, que és caminar amb ritme i amb la cinta inclinada.

I quant a l’alimentació?

Sobretot menjo pollastre o gall d’indi sense condimentar, arròs, verdura verda, patata cuinada al forn, fruita. El greix que menjo ha de ser saludable, com el de l’advocat. Però compte perquè ho he de pesar absolutament tot, inclús una poma.

És molt complicat això, suposo.

Vivim en un país en què socialitzar normalment significa quedar per fer un beure o un mos, rarament es queda per anar al gimnàs. A casa, per exemple, són molt menjadors i per mi és un patir. Per tant el culturisme és una disciplina que vius amb molta soledat. Al final vaig amb una bàscula arreu, i sents falta de llibertat perquè entres al supermercat gairebé amb els ulls tapats i vas directament a buscar el pollastre o les clares d’ous i te’n vas corrent per evitar temptacions. Però hi ha moments de la temporada que també pots retornar els dinars o sopars que deus sense cap problema.

Suposo que l’aspecte psicològic és més complicat que el físic.

Totalment. Has de tenir molta claredat mental, ja que com deia en l’àmbit social et limita molt, i en el psicològic et crea dubtes perquè penses que no tens llibertat... però ho superes. Ara hi ha una mica de boom del culturisme i el fitness, però la gran majoria de la gent que es comença a preparar un campionat d’aquestes característiques no hi arriba, perquè més enllà dels aspectes físic i psicològic també has de lidiar amb la vida personal, etc. I els que hi arribem som diferents, i si guanyem et diria que som uns artistes. La gent es perd, però jo no. Si jo vull una cosa segueixo el camí per arribar-hi, per dur que sigui. Potser en puc sortir un moment, però mai aniré al revés.

Encara hi ha estigma per veure una dona forta?

Sí, a tope, xalaries si vens un dia amb mi (riu). Ho sents una mica per part de gent que no coneix aquest món... Per exemple, homes amb els quals comparteixes espai al gimnàs i et veuen alçar més pes que ells en un mateix exercici i se’n van com avergonyits a fer una altra cosa. En canvi, la gent del món del culturisme o en els campionats succeeix tot el contrari, perquè sents inclús admiració; són persones que saben el que costa aconseguir un físic determinat.

Pot ser una referent per a joves que vulguin introduir-se en el culturisme?

Doncs podria donar un cop demà sobretot en l’àmbit mental, a entendre per què algú vol ser culturista. Si ha de ser per moda, no arribaràs enlloc. Si és perquè t’agrada, perquè establiràs hàbits que t’ajudaran a tenir una vida saludable, organitzada, coherent... endavant, però també hi ha aspectes que perds, no es pot tenir tot.

Reptes de futur?

He obtingut la targeta pro card, que em permet competir a escala professional i optar a guanyar premis econòmics. El meu treball a partir d’ara és crear més massa muscular i un cos adient a la categoria, amb el propòsit també d’anar amb algun campionat professional d’àmbit estatal o europeu d’aquí a un any vista. A banda, m’agradaria impulsar una comunitat per fer entendre l’important que és creure en tu, tenir uns hàbits o un ordre.