Marco Mezquida: “Sento l'energia de la música i també com aquesta arriba i connecta amb la gent”

Abans de fer els trenta els seus companys del gremi, el dels músics de jazz, el van escollir quatre vegades com el millor del país. Reconeixements a una manera de fer i de ser. Amb una currículum vertiginós, el menorquí Marco Mezquida és un dels pianistes de jazz i música moderna més sol·licitats de l’escena actual. Solos, duets, trios, quartets, quintets i el que faci falta. Jazz, flamenc, funk, música barroca, tradicional i el que convingui. Intuïtiu, polifacètic i molt treballador, Marco Mezquida obre aquest cap de setmana el cicle de l’Espai Ofeó amb un concert en solitari per als amants del free jazz més autèntic.

Obligat a reduir tres marxes per la crisi sanitària i l’aturada gairebé total del sector culutural, Marco Mezquida és dels afortunats que no han frenat del tot.

-Trenta-tres anys i un currículum que impressiona.

Gràcies, procuro estar sempre implicat en projectes que em motivin i tinc la sort de compartir-los amb altres músics de jazz, però també amb grans figures actuals com Chicuelo, Sílvia Pérez Cruz o Juan de la Rubia.

-Amb aquest darrer preparen un homenatge a Bach al Palau de la Música.

Si tot va bé serà l’11 de març. És un expert en música barroca i mirarem de portar Bach a un terreny una mica experimental.

-Aquesta és una de les seues virtuts, construir ponts entre el jazz i la resta.

Tampoc ha estat res premeditat ni raonat, senzillament és la manera com jo entenc la música. Des de petit que vaig estudiar a l’escola de música de Maó i també al conservatori, combinant sempre la música popular i els estàndards de jazz amb la formació clàssica. Quan vaig arribar a Barcelona per fer el superior a l’Esmuc dominava les dues tècniques, les dues maneres d’entendre el piano.

-Són realment contradictòries?

Per a mi sempre han estat complementàries. A vegades s’ha volgut vendre la clàssica com un terreny tancat i hermètic centrat en la interpretació d’una partitura. La veritat és que els grans compositors de clàssica eren molt bons improvisant. No estaven tancats als seus estils sinó que tenien la ment molt oberta a la música popular del seu temps.

-Diria que ho porta a la sang o hi ha posat hores?

He treballat molt. També és cert que de molt petit ja se’m donava bé la música, se’m donava bé treure temes d’oïda i els meus pares ho van veure i ho van potenciar. Com deia abans, em van apuntar a l’escola municipal, que seria com la laica.

-A Lleida hi ve sol, com planteja un concert d’aquestes característiques?

Hi ha una primera part de free jazz d’improvisació i després una segona amb cançons més planificada.

-Quan improvisa un concert no té cap guia?

No, es tracta de pujar a l’escenari i deixar fluir les emocions i seguir-les. És un monòleg únic i irrepetible. En aquest moment em sento lliure i connecto amb mi mateix i amb el públic.

-Vist des de fora fa molt vertigen?

Sento l’energia de la música i també com aquesta arriba i connecta a la gent. La música té un poder curador i transformador molt potent. El misteri de remoure’s per dins. El meu repte és connectar amb mi mateix i amb la gent. És impossible saber què faré perquè hi ha dies que estic més capficat i després surt un concert ple de llum i altres vegades que el tinc alegre començo a tocar i em surten melodies tristes.

-Viu a Barcelona, quin paper juga en l’escena internacional?

Fins abans de la pandèmia, i esperem que després també, tenia una escena molt potent, la més forta de l’estat. Hi ha escoles molt bones per estudiar jazz i música moderna, festivals, sales i públic. El jazz és una música global i ara mateix hi ha escenes als cinc continents.

-I després es nota la idiosincràcia de cadascú?

En general penso que sí. Un bon músic de jazz pot tocar uns estàndards o sonar com un clàssic del swing, però quan pot tocar amb més llibertat s’acaba notant qui és i d’on ve, el seu bagatge particular. El jazz és un estil molt absorbent i de seguida capta l’essència dels altres estils.

-La cultura està en coma. Vostè com ho viu?

És molt dramàtic i haurem de veure què passa. Jo tenia molts fronts oberts i encara fem alguna cosa, però el tancament d’escoles, clubs i festivals ha deixat molta gent del jazz totalment a l’estacada. És molt dur.