Juan Gabriel Vásquez: “Les vides humanes haurien de ser la mesura de totes les coses”

Amb més d’una vintena de premis i reconeixements com a escriptor, traductor, assagista i periodista, el colombià Juan Gabriel Vásquez és una de les veus més potents i lúcides de la literatura llatinoamericana actual. L’autor d’obres com ‘Volver la vista atrás’ o ‘El arte de la distorsión’ acaba d’editar ‘Los desacuerdos de paz’ (Alfaguara), una compilació d’articles i entrevistes publicats els darrers deu anys en diferents mitjans d’arreu del món.En aquests reflexiona sobre el conflicte armat a Colòmbia i la seua resolució a través dels acords de pau, de què ha estat sempre un ferm defensor.

Quan vam començar a gestionar l’entrevista, Colòmbia estava submergida en una intensa campanya electoral: la segona volta de les presidencials, en què competien el tàndem progressista Gustavo Petro i Francia Márquez amb el milionari trumpista Rodolfo Hernández. El dia que vam poder conversar l’enigma ja s’havia resolt.

Estem davant d’un moment històric per a la societat colombiana. És el primer govern d’esquerres de la història colombiana; el darrer de tall progressista és dels anys trenta del segle passat. Aquesta singularitat respecte a la resta de països de l’entorn va ser causat en gran mesura per l’aparició de les guerrilles dels anys seixanta com les FARC i l’ELN, principalment. Aquests moviments van distorsionar la possibilitat que l’esquerra democràtica aparegués i participés en l’escena colombiana. En aquest sentit, han estat forces que han impedit el desenvolupament normal de l’esquerra en el terreny de la política.

Una victòria que no hauria estat possible sense els acords de pau del 2016? Absolutament. Els acords van implicar la desmobilització de les FARC i que en la mentalitat de la gent es normalitzés una esquerra en els canals parlamentaris.

Com ho està vivint la dreta uribista, que històricament treia rèdits polítics de la violència i el conflicte? Aquestes eleccions van deixar dues coses clares: una és el canvi de l’opinió pública respecte els acords de pau –al començament érem una minoria– i l’altra és el rebuig progressiu del poble a la dreta més radical que els ha boicotejat per evitar que tiressin endavant. Van mentir per manipular la relació dels colombians amb els acords. Però els darrers anys la gent ha vist que la seua vida millorava i que totes les amenaces que proclamaven des de la dreta (l’abolició de la propietat privada, la prohibició de la família catòlica i bajanades com aquestes) no eren veritat. D’aquestes revelacions, aquestes eleccions.

Malgrat el títol, el seu llibre Los desacuerdos de paz és una defensa absoluta d’aquells acords amb les seues viruts i defectes. Tot allò que es podia guanyar era més que el que es podia perdre. Sempre he cregut en les negociacions imperfectes, sobretot en conflictes tan complexos com el colombià. Tot es basa a fer concessions que a priori ens semblaven impossibles i acceptar fets que ens semblaven inacceptables. Tot això es fa amb la finalitat de desactivar els cicles d’una violència que ve de molt lluny i els primers responsables es perden en la nit dels temps. Un conflcite que té un talent misteriós per retroalimentar-se de forma permanent. Després d’uns primers moments d’escepticisme, em va semblar que aquesta era l’única sortida viable i l’única manera tangible d’evitar les víctimes futures. De robar-li a la guerra les víctimes que encara no s’ha cobrat. Les vides humanes haurien de ser la mesura de totes les coses. Ara la victòria de Petro sembla que reconduirà l’aplicació dels acords al bon camí.

Durant aquests anys s’ha arribat a calendaritzar el conflicte per milers de morts. Una manera de calcular el temps molt bèstia. Amb el temps ens hem acostumat al dolor aliè i això ens ha pervertit com a societat. Els acords han permès crear la justícia especial per a la pau i a través de la comissió de la veritat. Estem recuperant els horrors de la guerra per mirar als ulls i saber què ha passat. És molt dolorós i difícil, però també necessari.

Lolita Bosch, parlant de Mèxic, reivindica el relat de les víctimes contraposat al relat romàntic del narcotràfic. Això és molt important en aquestes negociacions de pau, les víctimes són la mesura per jutjar-ho tot. He parlat amb moltes víctimes i el que he rebut és que sovint només volen poder explicar la seua versió dels fets. Que una institució els reconegui i reconegui el seu relat, el seu dolor i el seu paper en el conflicte i la resolució. Aquí tenim molta responsabilitat els que expliquem històries, des del periodisme fins a la literatura o la història. Obrir espais per donar carta d’identitat al seu testimoni. Això és part del que faran les institucions creades a partir dels acords de pau: la Justícia Especial per a la Pau i la Comissió de la Veritat.

Es pot parlar de les víctimes com un col·lectiu políticament homogeni? En el fons, és una drecera conceptual. Si els acords tenen una virtut és que no es fan distincions polítiques. No hi ha víctimes de primera i de segona categoria. No s’accepta filosòficament que hi ha violències justificades, per tant totes expliquen relats diferents, siguin víctimes dels paramilitars, de la guerrilla o dels crims d’estat. Els acords han procurat obrir un espai en què totes les versions tinguin la mateixa validesa. En un país molt polaritzat en què molta gent només ha viscut violència d’una de les parts en conflicte costa molt comprendre les vivències dels altres. Reconèixer que les versions parcials són vàlides i necessiten obrir-se pas.

Crec que la dreta espanyola s’oposaria frontalment a extrapolar al conflicte basc o la dictadura franquista. Aquí hi ha un discurs dominant sobre qui és víctima i quins són els seus interessos. Aquí la dreta uribista també ha intentat edulcorar o treure ferro a l’escàndol dels falsos positius –assassinats de civils per part de militars, que disfressaven de guerriller per cobrar pagues extraordinàries–, de la mateixa manera que l’extrema esquerra ha intentat justificar els excessos de la guerrilla com a part dels processos revolucionaris. El que hem de fer és lluitar contra aquestes tendències que formen part de les converses d’una societat trencada. Totes les versions han de poder coexistir i que es reconeguin mútuament perquè totes són veritat en la nostra narrativa col·lectiva, hem d’acceptar que el relat de la víctima dels paramilitars és absolutament oposat al de les víctimes de la guerrilla.

En un article cita les FARC com una guerrilla degradada. Això vol dir que originalment tenien sentit i el van perdre? Les guerrilles colombianes dels anys seixanta van ser moviments camperols que reaccionaven de diferent manera a la repressió i la violència conservadora. Es van refugiar a les muntanyes per començar una guerra de guerrilles contra els poderosos. En aquell moment la revolució cubana els va emparar ideològicament i els va ajudar amb armes i finançament. Va canviar la seua naturalesa i a partir d’aleshores el conflicte es va estancar. La caiguda del mur de Berlín i les dinàmiques de la Guerra Freda van anar desapareixent i refredant-se. A Colòmbia això no va passar perquè el narcotràfic mantenia viva les guerrilles, els paramilitars i la corrupció estatal. La guerra va passar a ser un conflicte per controlar els cultius i els corredors per exportar la cocaïna. El conflicte avui és inseparable del narcotràfic. El narcotràfic va canviar algunes regles del joc i la situació es va degradar. La guerrilla va anar assumint a poc a poc el que ells denominaven “la combinació de totes les formes de lluita”, una frase que recorre la història colombiana. En el fons no era res més que el terrorisme indiscriminat, el segrest i tot tipus de violència que va degradar-ho tot i els va arrabassar qualsevol tipus de justificació per existir, sobretot en una societat que cada cop entenia i legitimava menys la violència com a arma política. També hi feia que membres de la guerrilla urbana M19, com Petros, renunciaven a les armes per fer política i obtenien èxits electorals.

Com s’ha posicionat el narcotràfic pur i dur respecte als acords de pau? En un món postcàrtels, el narcotràfic s’ha atomitzat en petits grups dispersos. Són bandes que no tenen cap interès pels afers polítics i com que el negoci és allà, ells segueixen allà. En general els acords no els desperten interès. Però la droga era un punt important dels acords, de manera que els acabarà afectant.

Vostè s’ha posicionat a favor de la legalització. El narcotràfic té associats dos problemes, un d’ordre públic –violència, corrupció i màfies criminals– i un de salut pública. És urgent canviar el paradigma de la guerra contra les drogues per una mirada més sensata que provoqui menys morts en els països d’origen com Colòmbia i permeti eradicar el primer problema. El segon no és menor, però és millor tenir-ne un que dos.