Arnau Vilaró: “A 'Alcarràs' teníem molt clar que no volíem fer un catàleg de tòpics lleidatans”

Passegem amb l’Arnau Vilaró pel seu poble, Bellvís, amb la intenció de retratar-lo en algun dels escenaris d’‘Alcarràs’, i la poca gent que ens creuem l’atura, el saluda i el felicita. Convertit d’un dia per l’altre en el fill pròdig, Vilaró encara està paint haver guanyat l’Os d’Or a la darrera edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín com a coguionista de la pel·lícula de Carla Simón. Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la UAB, és professor d’estudis fílmics a la UOC i especialista en història i estètica del cinema francès. És autor de l’assaig ‘La carícia del cine’ (Shangrila) sobre la Nouvelle Vague.

Carla Simón li va proposar escriure Alcarràs a mitges perquè són amics, però també perquè ell és de Bellvís. Fins a quin punt hi ha la seua pròpia vida en les desventures de la família Solé?

Ella volia fer una pel·lícula sobre la darrera collita d’una família que ha de deixar les terres. La Carla partia d’anècdotes i records, i també del que li podien explicar els seus tiets; però ella no havia anat a collir mai. Per part meua, a casa són pagesos i en un moment determinat també vam perdre unes terres.

El Quimet i la Dolors són una mescla entre els tiets de la Carla i els meus pares, per exemple, i el Roger està basat en el meu germà; els nens tenen moltes històries de quan jo era petit i anava al camp amb els de casa.

Sembla que el treball amb els personatges –no hi ha actors professionals– va ser clau per obtenir la versemblança que respira.

La història ens demanava que la féssim amb actors naturals. Havíem de construir molts vincles entre ells perquè es coneguessin, s’agafessin confiança i interioritzessin els sentiments que mouen els seus personatges. Van ser tres mesos de treball molt intensos per construir la família Solé. No fèiem res sobre el guió, creàvem situacions i anàvem modulant les seues reaccions i vincles emocionals. D’aquesta manera vam aconseguir que, a la caragolada, surtin coses molt naturals i que es toquessin i es miressin d’una manera que, si vas directe a gravar l’escena, seria impostada. Fins i tot el jurat de la Berlinale es pensava que eren una família real.

El món dels Solé es va construint sobre alguns elements populars –l’escala en Hi-Fi, la plaga dels conills o la marihuana– que sovint queden a l’ombra dels referents lleidatans habituals.

Ens interessava la idea d’un registre documental, per això utilitzem aquesta estètica, que fuig d’una mirada bucòlica i preciosista del paisatge, i agafem elements tan arrelats i alhora poc explicats. Teníem molt clar que no volíem fer un catàleg de tòpics costumistes lleidatans i, alhora, volíem introduir certes tradicions, com la caragolada, sense convertir-les en una reivindicació.

Si tu l’agafes com una excusa per al dinar familiar i explicar les històries que hi passen, el menjar queda integrat, queda natural. El mateix passa amb l’escala en Hi-Fi: era un moment molt important per als adolescents com la Mariona, si més no als anys noranta. El cas dels conills era una excusa vinculada a l’energia dels personatges, el Quimet ho aprofita per descarregar tota la seua mala llet.

El Quimet és un personatge complex, encarna moltes de les contradiccions inherents a la pagesia local.

És un home que s’excedeix cridant a tothom i al final s’acaba trencant. Veus que té molta energia i que li passen moltes coses per dins, però que és un tros de pa. Quan deixàvem llegir el guió a gent més urbana hi havia certs rols de personatges que no els aguantaven. No entenien com el Quimet tractava la gent tan malament o com la Dolors era tan submisa i aguantava. Nosaltres replicàvem que hi havia una realitat que era així i que no la volíem adulterar ni edulcorar.

El públic reacciona diferent segons la vinculació que estableix amb el món que s’hi retrata?

A Berlín teníem por que el públic no connectés perquè és un altre país i als subtítols tampoc no ho podíem posar tot. Va ser una sorpresa veure que empatitzaven tant. Sobretot la diferència la vaig veure entre Lleida i Barcelona: el públic local s’anticipava a situacions com quan el Roger entra al camp de panís, per exemple. A Barcelona no reien fins que no veien la marihuana.

Alcarràs parla de la pagesia, però sobretot té com a tema central la família. Això converteix el fet local en un tema universal.

És una pel·lícula molt coral, no seguim un sol personatge, i això fa que l’espectador pugui anar trobant en cada moment els diferents punts de vista sobre els diversos conflictes. No hi ha una sola veu ni un personatge central.

La gent hi entra perquè reconeix escenes i tensions que li són properes i al mateix temps pot empatitzar amb diversos sentiments perquè tot ho anem veient des de diferents personatges.

Hi ha una escena, la partida de cartes al casal d’avis, en què surt una de les poques referències a la realitat. El pagès diu que s’ha venut les terres a la Nufri, que és una de les empreses més poderoses del sector de la fruita actual.

Al final això és una realitat del sector. Aquest és un nom que sento sovint entre els pagesos del Pla d’Urgell. Nosaltres volíem parlar d’un model que està desapareixent per moltes raons: els preus ja no donen, les despeses van creixent, els grans propietaris ho estan acaparant tot… Quan vam preparar l’escena amb els padrins els vam donar indicacions del tema de conversa: havien de jugar a les cartes i parlar de la venda i el futur de la terra. Els actors van improvisar el diàleg a partir de les seues referències reals. La Nufri és la coneguda, però ells citen cases i gent que coneixen de veritat perquè tot sonés natural.

L’altre tema calent són els temporers.

Al guió original tenen més pes i al tall final no tant. Tanmateix, no defugen la qüestió. Teníem més de noranta hores gravades. El guió estava previst per acostar-nos a les dues mitja i el primer muntatge era de quatre, però els productors ens van dir que no podíem passar de dos. Algunes escenes van caure durant el rodatge per culpa de la Covid i d’altres les vam haver d’eliminar o retallar al muntatge final.

El tema dels immigrants el vam debatre molt, ja des del començament de l’escriptura del guió. El problema era que si entràvem gaire a fons en la seua història pràcticament es tractava de fer una altra pel·lícula.

Era una pena perquè ens interessava poder-los entendre una mica, sempre assumint que ho faríem des del punt de vista dels nostres protagonistes. Sobretot de l’Iris, que és qui tenia una relació més personal amb un d’ells: el Boubou.

Molts espectadors s’han fet seua la pel·lícula perquè els evoca records familiars, més que no pas perquè s’hi sentin identificats en l’actualitat.

Soc conscient que hi ha un punt de nostàlgia. Un dia, després d’una projecció, una dona em va recriminar que la pel·lícula feia un retrat molt primari de la pagesia. La veritat és que em vaig sentir una mica atacat i vaig voler saber per què. Ella considerava que ara la fruita ja no funciona així: a collir només hi van els pagesos i la resta de la família es queda a casa. Al final Alcarràs és una ficció i el que volíem era retratar el vincle de la pagesia amb la terra.

Era una excusa per dur-los tots al camp i fer una història coral. Mentre fèiem el guió vam pensar d’ubicar-la als anys del boom de les plaques solars, però com que ara torna a ser un tema candent, vam pensar que no calia fer-la al passat.

Parlant de passat: en l’origen del conflicte hi ha la llarga ombra de la Guerra Civil, un episodi que com a país no acabem de superar.

Volíem que hi hagués un diàleg constant entre passat i futur: saber d’on venim i què passarà amb tot això: la família i el paisatge. Jo de petit també jugava en un niu de metralladores sense saber-ho. Parlem del passat que sovint ignorem, i alhora reivindiquem una certa manera de fer i relacionar-se que s’està perdent. La importància de la paraula donada, que abans era sagrada, ara sembla que ja no val res.

Què creu que passarà amb les famíles Solé de la vida real?

Continuarà havent-hi fruita, segur, però em temo quedarà gairebé tota en mans d’uns pocs.

.