Martí Domínguez: “El part ens fa humans. És d'aquest part que hem conquerit les estrelles”

Martí Domínguez va guanyar el premi Proa amb ‘Mater’, una novel·la d’anticipació més que una distopia. La nit del lliurament del guardó, aquest escriptor, biòleg i professor de periodisme a la Universitat de València ja va advertir que no som gaire lluny de la societat de posthumans que descriu, en què els fills es gesten per ectogènesi i estan lliures de tares genètiques. Però Zoe Hamer, una jove investigadora, es queda embarassada i ha de fugir per no convertir-se en un conillet d’índies. Comença una novel·la d’aventures en què Domínguez reflexiona sobre com la maternitat ens fa humans.

A Martí Domínguez no li agraden les etiquetes literàries. Mater, guanyadora del premi Proa, potser és més una novel·la d’anticipació que una distopia. En un futur no massa llunyà la societat posthumana gesta els fills fora de l’úter matern i es milloren genèticament els embrions. És una societat sense malalties, sense necessitats materials, però molt controlada. Zoe Hamer, una jove biotecnòloga, es queda embarassada contra pronòstic. Si vol seguir endavant amb la gestació, haurà de fugir.

Encara que no s’especifiqui, el llibre està ambientat a Boston, i això no és casual, no? Parlem d’una megalòpolis. Podria ser Barcelona, també. És una ciutat en què els ambients rurals han estat cada vegada més despoblats degut a la robotització dels cultius i es produeix aquesta gran escletxa entre l’interior, on viuen reductes d’humans, i el món més urbà de la costa, on viuen els posthumans. Hi ha segregació, però les dos espècies coexisteixen. Podria ser Boston, podria ser Nova York, però sí, ho ambiento a Boston perquè allà hi ha les grans empreses biotecnològiques. Hi vaig estar vivint el 2019 i, després, hi vaig passar una temporada el 2022.

I en aquestes grans empreses biotecnològiques es treballa amb un gran secretisme. Amb molts controls, sí. Fins i tot t’obliguen a signar contractes de confidencialitat quan hi vas de visita. Però és que hi ha molts recursos posats. La biotecnologia i la conquesta del cosmos són els grans motors de desenvolupament.

Quan comencem a llegir Mater sembla que ens endinsem en una ficció contemporània i, de sobte, es transforma en una distopia. La gràcia de la novel·la és que sembla una societat normal. Jo crec que en un futur serem així, en el sentit que estarem millorats en molts aspectes del nostre genoma, tindrem menys malalties hereditàries... però serem normals, com els personatges de la novel·la. És quan la protagonista es queda embarassada que boten totes les alarmes perquè des d’un punt de vista genètic no hauria de poder-s’hi quedar i així és com es converteix, de cop i volta, en un ratolí de laboratori i això és el que l’anima a fugir per evitar ser segrestada per l’statu quo de la ciutat-estat. I en aquesta fugida cap a l’interior l’acompanya un altre personatge que permet establir contrapunts, que és Charles, que té problemes de relació per falta d’empatia, un cert autisme. En aquesta ciutat on el genoma està tan regulat, les tares psíquiques estan molt vigilades i ell també està sota la vigilància de les autoritats sanitàries. El que m’interessa no és tant crear aquest món nou com reflexionar sobre què som nosaltres.

Huxley va escriure ‘Un món feliç’ per ridiculitzar l’ectogènesi de Haldane

I què som? El part és un dels grans punts constitutius de la nostra naturalesa biològica. El fet que les nostres cries neixin tan desvalgudes implica crear un contracte social que ens separa per complet dels altres primats.

La nostra nissaga biològica, la dels homínids, ens condueix cap a un bipedisme que té el que es coneix com a dilema obstètric. Posar-te sobre dos peus t’allibera les mans, et permet albirar més lluny, però també produeix un estretament de la pelvis, un enduriment del coll uterí i tot això provoca que els xiquets hagin de nàixer abans d’hora. 

Hi ha una discussió sobre si hauria de ser a l’any, als setze mesos... En tot cas, no naixem amb el desenvolupament que té un ximpanzé, sinó amb un desenvolupament molt més primitiu des d’un punt de vista evolutiu.

Això permet no tan sols que el nen pugui passar pel forat que queda entre les pelvis, sinó que en el moment que vol ficar-se en el coll uterí, que està enrobustit, un dels hemisferis del cervell, com que les fontanel·les no estan ossificades, pugui vascular. Tot això és bestial.

Hi ha altres teories, però aquesta és la més plausible. Uns dies més i ja tindria les fontanel·les ossificades i no passaria. És un moment màgic donar a llum de manera natural perquè entens d’on venim i per què som com som. Des d’aquest part hem conquerit les estrelles, perquè si no seríem primats polígams i no tindríem aquests nexes estrets amb la nostra descendència.

La poligàmia esperona la reproducció però dificulta el reconeixement de la teua descendència. No crees lligams familiars, sinó nuclis de relacions de la comunitat de primats. No hi ha unes cures parentals per part del mascle. Tot això produeix un moment únic que té una translació que va més enllà, que és el naixement de la cultura, del relat, de les grans preguntes, la religiositat, la màgia.

En canvi en la societat de posthumans es decideix quan tens el fill. Quan surt del biosac perquè el seu naixement no entorpeixi els estudis o la feina de la mare. Que és molt còmode, és fantàstic! És com un producte prefabricat que allibera el cos de la dona d’una gestació que, sobretot si és multípara, que té diverses gestacions, produeix un estrès fisiològic i unes conseqüències durant el part i el postpart, que se’n parla poc però que són un perill.

Ara està tot molt regulat, però pot haver-hi molts problemes en el moment d’expulsar la placenta. Ara tot se soluciona de seguida i es fa una cesària, però això no deixa de ser una intervenció quirúrgica i tampoc se’n poden fer moltes.

L’ectogènesi que va concebre Haldane permet alliberar la dona d’aquests excessos fisiològics i, a la vegada, des d’un punt de vista laboral, afavoreix la igualtat entre home i dona. I a més a més, aquelles dones que tinguessin problemes de salut, per una qüestió oncològica o per una malformació o pel que fora, podrien tenir els seus propis fills sense haver de recórrer a la inseminació artificial.

És molt raonable, però una vegada oberta la capsa de Pandora... Jo no sé fins a quin punt es podrà planificar la gestació, però sí que és cert que donaria molta més llibertat i permetria allargar la maternitat. Una dona que ja té una certa edat no sols té més risc, sinó que el seu material genètic té un dèficit.

La nit del lliurament del premi Proa ens va esgarrifar quan va dir que tot i tractar-se d’una ficció, el que explica és factible des d’un punt de vista científic. És així. Haldane va dir l’any 1924 que l’any 2074 totes les maternitats serien per ectogènesi. Se sobtaria de saber que potser fins i tot s’avança. Els visionaris impulsen el futur. El submarí és una idea de Jules Verne o ja estava en la ment dels enginyers? Fins a quin punt una cosa porta a l’altra? Hi ha idees que se li ocorren a un escriptor i la mateixa tecnologia fa que siguin realitat.

El llibre planteja molts debats. Com distingim un humà d’un posthumà? Què ens fa humans? Els humans tenen el fet religiós, que els uneix, que els ajuda a sobreviure a la pressió per part dels posthumans, a creure en un fet transcendent i màgic que deixa enlluernada la protagonista. Ella prové d’una societat purament racionalista i materialista en què el fet religiós no existeix. Quan troba aquestes comunitats tan segures del seu futur i la seua transcendència, i com això les ajuda a superar els entrebancs i els grans moments de dolor, es queda fascinada i també intenta buscar aquesta transcendència. L’espiritualitat ens fa humans. Si ja tens tots els misteris del teu genoma i tens a l’abast la conquesta del cosmos sempre hi haurà preguntes per contestar però ja no necessitaràs la màgia. Diderot diu que per desfer el nus de Déu no farà un altre nus, que és la religió. Per a Pascal, en canvi, l’home és un punt perdut entre dos infinits. L’infinit del microcosmos i l’infinit macroscòpic del cosmos.

En el futur estarem millorats en molts aspectes del nostre genoma, però serem normals, com els personatges de la novel·la

L’ecotègenesi té prop d’un segle, però encara sembla ciència-ficció.

Haldane era molt amic de Julian Huxley, un evolucionista que era partidari de l’eugenèsia positiva. Era el net de Thomas Huxley, el gran amic de Darwin. En les reunions que tenien hi participava Aldous Huxley, l’autor d’Un món feliç. Ell carrega contra l’ectogènesi i la ridiculitza com una paròdia quasi feridora, però el temps li ha donat la raó a Julian. Jo no soc un escriptor de ciència ficció. De fet, no crec en els gèneres, sinó en la investigació literària. Jo no voldria que L’esperit del temps es considerés una novel·la sobre el nazisme; La sega, sobre postguerra o sobre maquis; Les confidències del comte de Buffon, històrica, L’assassí que estimava els llibres, de lladres i serenos o Mater, de ciència-ficció. Això no m’agrada, tots tenen un fil que els uneix.

És inevitable preguntar-li per El conte de la criada. La distopia d’Atwood em pareix molt bèstia. Mescla la religió amb una reproducció que és gairebé una violació, però en aquesta ficció la tecnologia no existeix. Recorda més 1984, més dictatorial.

M’han dit que és un enamorat del Pirineu. Hi vaig anar per primera vegada als 14 anys. Mon pare era pescador i ens va portar un parell d’estius a Esterri i la Guingueta. Anys després Ferran Rella em va convidar a participar en les Trobades d’Escriptors a les Valls d’Àneu i hi he tornat moltes vegades perquè m’hi he sentit molt acollit. A més, sempre m’havien interessat molt els insectes, i al Pirineu en vaig descobrir molts. Hi ha una diversitat meravellosa.