Pere Rovira: “M’agrada ser vell més del que em va agradar ser jove”

Hi ha una hora que sembla que és més de debò que les altres, i jo sento que és la que ara començo a viure”. Al final del llibre, aquesta frase resumeix el gest de Pere Rovira a Vida i miratges: escriure i continuar vivint. El dietari observa el món amb una lucidesa que no necessita grandesa —un gerret blau, la boira d’Alpicat, els nets que il·luminen dies simples. Rovira no idealitza la vellesa, però la mira de cara i la transforma en paraula. I recorda, amb una calma honesta, que viure encara val la pena. 

− Explica que les ganes de viure i les d’escriure signifiquen gairebé el mateix, per a vostè. 

En el meu cas van unides. Si perdés les ganes d’escriure voldria dir que també perdria les de viure. I a l’inrevés. Sovint es fa una separació entre vida i escriptura —com si qui escriu deixés de viure, o qui viu intensament no pogués escriure. Per a mi no hi ha cap diferència: quan escric és, potser, quan visc amb més intensitat. Això queda molt reflectit en el llibre. 

− A Vida i miratges hi és tot: la llum d’Alpicat, els coloms que s’arrupeixen, la Celina que l’acompanya, la presència de la mare, que va perdre fa poc... 

Va morir un mes abans de fer cent un anys. Em va confessar que, sent tan gran i amb patiment, potser li seria millor marxar; però quan li vaig preguntar si volia anar-se’n, em va respondre que no. Aquella persistència, aquella tossuderia vital, diu molt. La meva mare —com tantes persones de la seva generació— va viure una joventut duríssima. La guerra la va trobar amb dotze o tretze anys, i la vida se li va trencar de cop. Els que van sobreviure, crec, van quedar fets d’una pasta fortíssima. També el meu pare, que ho va passar encara pitjor. 

− Ens parla de l’amor, de fer-se gran, de les xacres inevitables. Però hi ha llum. 

Sí, no és un llibre trist. Hi ha queixes —és clar—, si quan camino em fan mal els peus, per exemple, és empipador, però continuo gaudint molt de la vida, potser més que abans, amb les coses petites. Crec que la vellesa és una edat bellíssima. M’agrada ser vell més del que em va agradar ser jove. La joventut és com una febrada: no saps res i creus que ho saps tot; no has viscut gaire i et penses que ho has viscut tot. La joventut s’ha de passar com una malaltia —i un cop superada, arriben les coses més interessants. 

− La seva amistat amb Joan Margarit hi és present. 

Sí, vam tenir una amistat molt íntima, diria que fraternal. Va ser com el germà gran que no vaig tenir i m’hauria agradat tenir. Ens portàvem nou anys, i va haver-hi una època en què ens trucàvem gairebé cada dia. Ens vèiem sempre que podíem. Era una amistat profunda, i l’enyoro molt. Quan va emmalaltir, en plena pandèmia, no el vaig poder veure ni acompanyar; vaig pensar que la visita podria ser contraproduent. Ens vam acomiadar per telèfon. El Joan era una persona vitalista, gens victimista, tot i la seva vida dura. Reia amb força, amb espontaneïtat. I crec que va tenir sort, perquè va poder fer el que volia: escriure poesia per damunt de tot i estimar la gent que estimava. 

− Baudelaire és omnipresent al llibre i també a la seva vida. 

Baudelaire és el poeta que més m’ha interessat i emocionat, per l’altura artística i per la seva exigència formal. A Les flors del mal diu coses que no s’havien dit mai en poesia, però ho fa utilitzant motlles clàssics. Això per a mi ha estat una lliçó enorme: demostrar que amb un sonet o amb un alexandrí es poden dir coses noves. Hi ha poetes que es creuen que per ser modern cal saltar-se totes les normes, però abans cal conèixer-les. Eliot també donava aquest consell: aprèn les regles i després, si vols, trenca-les. Hi ha qui vol ser nou sense haver arribat a saber què trenca (somriu). 

− Al llibre entra en el debat sobre si s’ha de valorar un autor tenint en compte la seva vida. 

A mi m’interessa molt conèixer la vida d’un creador, però el valor de l’obra no pot dependre’n enterament. Picasso, per exemple, està en qüestió sovint per raons ideològiques. Avui es jutja l’art a partir de criteris que no tenen a veure amb l’art: si és masclista, si és racista… És molt fàcil dir que un escriptor “era masclista” i ja no llegir-lo. Però no podem exigir a un senyor de fa doscents anys que pensi com nosaltres. Les coses s’han de situar en el seu moment. Baudelaire —el suposat misogin— és, alhora, un dels que millor han parlat de les dones. La lectura ha de ser contrast, no condemna automàtica. 

− Afirma que, si només pogués dedicar-se a un autor, triaria Baudelaire. 

Sí, ho dic potser amb un punt impulsiu, però ho crec. Entres en una llibreria i tot sembla imprescindible. No podem llegir-ho tot. Potser hauríem de triar l’escriptor que realment ens importa i dedicar-li anys. Amb Baudelaire ho he fet; també amb Machado, i amb Gil de Biedma, de jove. Entrar en un autor a fons dona més profit que llegir-ne quaranta superficialment. En el cas de Gil de Biedma, l’admiració literària conviu amb el coneixement personal… Era un home que necessitava semblar sempre intel·ligent. Això potser va ser un tic de la seva generació. 

− Molts autors d’aquella generació volien semblar-ho, diu. 

Jo crec que hi influïen els dèficits culturals del franquisme. Eren gent àvida de saber, però també obsessionada per semblar encara més intel ·ligents del que eren. Volien dominar- ho tot i demostrar-ho. Però també eren més joves del que creien. L’avantatge d’apropar-me als vuitanta és que t’adones que una persona de cinquanta encara té molt per viure i molt per aprendre —de la vida i de l’art. Gabriel Ferrater, que va decidir plegar als cinquanta, encara tenia tant per donar… 

− Com més gran es fa, més aprofita el temps? 

En el meu cas, sí. Justament perquè veig que el temps no sobra. Això et fa valorar-lo. 

− I l’arribada dels nets? Se li nota una tendresa especial. 

Com a tots els avis, em cau la bava, sí —i amb orgull! (riem). Però mirar els nets també fa pensar en el futur, i això ja és una altra cosa. Em fa una mica de por: veig un món dominat per imbècils i assassins, i sembla que no hàgim après res. El segle XX va viure algunes de les pitjors calamitats de la història i, tanmateix, tornem a coquetejar amb els mateixos errors. Hi ha dades aterridores: un 25% dels joves a Espanya veuria bé una dictadura. És que no en tenen ni idea. Quan no els deixin veure la pel·lícula que volen o vestir com els doni la gana, quan els diguin “córtate el pelo, melenudo”, ja ho entendran. Però caldrà que torni a passar per aprendre-ho? Sembla que sí. 

− Explica el procés de canviar-se oficialment el nom de Pedro a Pere. Ho necessitava. 

No em volia morir dient-me Pedro, un nom que m’imposà el franquisme. No et podies dir Pere. Costa de creure, però era així. Ho explico al llibre: “Aquests papers han d’anar a Madrid perquè assegurin que vostè no és un altre.” Absurd, però real. I encara hi ha qui diu que aquí es persegueix l’espanyol quan jo he estat trenta anys professor de literatura espanyola i doctor en filologia espanyola. Finalment, vaig aconseguir canviar-me el nom i per mi va ser una victòria moral, íntima i justa. Ara em dic Pere (somriu). 

− Hi ha un passatge deliciós on diferencia vanitat i pedanteria. 

No són el mateix. La vanitat, quan hi ha treball darrere, és comprensible. La pedanteria, en canvi, neix del buit. El pedant no sap gairebé res; només vol exhibir-se i humiliar l’altre. És una ostentació sense fonament. 

− També critica la dictadura de “la vida saludable”. 

Sí, és una epidèmia. El negoci del “menjar sa”, de les begudes zero, del zero sucre, zero alcohol, zero tot… I al final no pots menjar ni viure a gust. Les llibertats individuals s’estan retallant subtilment: ets lliure de no fer, de no beure, de no menjar, de no llegir. La llibertat es concep en negatiu i, per tant, s’estreny. I això és un negoci. Després de la postguerra, estar gras era un elogi perquè la gent havia passat gana. Ara que aquí quasi tothom menja bé, l’ideal és passar gana. El món gira així. 

− Com viu la vellesa, l’amor i la vida quotidiana que apareixen al dietari? 

Per mi, viure té un preu. Els sofriments finals que tots haurem de passar són el cost d’haver gaudit les alegries de l’amor, de l’amistat, de la poesia, la música, l’art... Prémer aquesta fruita val el desgast. Pitjor seria no haver-ho viscut. A més, m’agrada estar a casa. Ho dic sovint: és més difícil estar bé a casa que fer la volta al món. I jo hi estic bé. Hi treballo, hi llegeixo, hi tinc el que necessito. Si vols escriure, has de quedar-te a casa. L’escriptor —tal com jo l’entenc— escriu 6 o 7 hores al dia i en llegeix tres i quatre. 

− Encara té projectes al davant, com la traducció de Stendhal. Li fa respecte? 

És una bogeria deliciosa, sí. No sé si la faré —estic cansat, els últims anys he treballat molt i he publicat bastants llibres. Però m’agradaria. També hi ha la correspondència de Baudelaire, que encara queda pendent. La traducció és una sort: quan no tens res teu per dir, pots traduir i continuar escrivint. A més, et permet corregir-te. Amb Baudelaire ja he fet una segona edició, amb moltes millores, i en faré més. Res és immutable. 

− El dietari acaba amb una idea preciosa: viure val la pena, malgrat el desgast. 

Sí. Viure desgasta i fer-se gran té un preu. Però pitjor seria no haver estimat, no haver tingut fills, no haver tingut nets… (somriem).