La debilitat

És la nostra condemna, la xacra que arrosseguem i que ens aboca als eterns problemes humans. Una marca congènita, una tendència natural de l’espècie. És la font de tants problemes, l’atiadora de la conflictivitat: tant la pròpia endins –els nostres dilemes– com la de fora. És la millor valedora de les incoherències, les hipocresies, la doble moral, el conformisme.

Som dèbils per naturalesa; si no fos així, les fortaleses inaudites, les heroïcitats, les integritats de pedra picada no es revestirien del seu valor característic, per excepcionals. Hem d’agrair a la debilitat l’aura amb què, per contrast, corona la fortalesa. Però les debilitats acaben constituint el principal motor de la història, les accions per omissió que la taquen i la fan avançar a pas ranquejant i tràgic. Ja ens agradaria de no ser dèbils. Penso si, sobre la base de la teoria darwiniana, sobrevivim com a espècie perquè, des que vam aprendre la civilització, hem optat per la debilitat com a forma d’adaptació. La debilitat pròpia, s’entén, la personal; la de tots i cadascun dels individus que acoten el cap o vinclen l’esquena sota el pes de la història per permetre el pas devastador del poder. Perdoneu-me aquest to de fatalitat pretensiosa i tirant a críptica. És l’única manera original que se m’ha acudit per abordar la reiterada, manidíssima crítica al recentment conclòs Mundial de futbol de Qatar. N’érem tanta, de gent, ampul·losament indignada per la concessió de l’esdeveniment a aquesta dictadura atroç, que estaborneix més enllà de la vergonya veure com acabem caient irremissiblement a degustar el caramelet enverinat. Coneixíem el règim d’esclavatge encobert sota el qual es va emparar els treballadors que van construir els estadis, el temible kafala; la brutal quantitat de morts; la persecució assassina dels dissidents, del col·lectiu LGTBI; la discriminació de les dones qatarianes. Amb tot, l’ànsia per veure Messi conquistant el seu primer Mundial, en una acció reparadora carregada d’algun volàtil sentit poètic, ha acabat diluint la nostra correctíssima manera de pensar, la nostra indignació d’europeus immergits en el cofoisme més banal. Si no ens venia d’aquí, potser hem seguit una altra selecció –animar a favor o en contra d’Espanya també va ser, durant un tram breu, una distracció considerable–, o tan sols ens hem deixat arrossegar per l’èpica esportiva construïda al voltant de l’opiaci social, amb efectes prou contrastats, anomenat futbol. La debilitat, efectivament, posa la bena als ulls i permet avançar la història. Ara diuen que Qatar ha iniciat el camí definitiu per inscriure’s en la modernitat i el concurs de les nacions a tenir en compte. Mentrestant, l’anem farcint de tants armaris per amagar-hi esquelets, aquesta història, que potser la debilitat última que ens definirà serà la de no poder girar-nos ni a mirar-la.