Record d’una guitarra

Recordo aquella tarda, encara en ple confinament, mentre treballava al meu escriptori. Sento el tràfec de la família en una de les habitacions: algú ensenya uns acords bàsics amb la guitarra.

Només n’hi ha una, de guitarra, a casa, i la família se l’han d’anar passant. Unes indicacions i la provatura corresponent, ara un, ara un altre.

A casa les filles tenen bona formació musical, però no han tocat mai una guitarra. De tant en tant, aprofitant una pausa entre els acords dubitatius, algú amolla un molt bé, un el dit més cap amunt, un esbós de vers cantat per remarcar una nota reticent.

Al cap de pocs minuts una filla encadena el seguit d’acords, entrebancat però distingible, que completa una estrofa abans de la tornada.

S’hi acoblen a mig to dues veus més, una d’infantil i una altra d’adulta, la falca ocasional i dubitativa d’una quarta persona, com si tot el grup procuressin xiuxiuejar les paraules cantades, com si amollessin amb reverència un petit secret domèstic. Si em dius adeu, vull que el dia sigui net i clar..

Els envejo la traça de què jo mai he gaudit. Quan érem joves, a les festes, extreure els acords d’una cançó de gust compartit concedia un estatus, i per això vaig demanar a un bon amic que me n’ensenyés.

No ens en vam sortir. Mai no vaig saber progressar més enllà del trànsit potiner que va d’un la major a un re.

Aquella tarda de confinament no escric més, escolto. Uns acords senzills, ressonants de caixa i fusta, i el corrent càndid de les veus que s’hi harmonitza.

Recordo que recordava, enmig de la tarda revolta i ventosa de març, un estiu: la nit immensa i incitant, la celeste estesa lluminosa, el foc de camp. De bon grat m’aixecaria i aniria a explicar-los-hi.

Que entenguin de quina manera s’arboraven els somnis al ritme crepitant d’un foc als meus estius. Però com s’explica una reminiscència com una llampegada? Un esclat de veritat inaferrable que tot seguit s’esmuny i que, al capdavall, només és meva, no es pot explicar.Recordo que finalment m’aixeco i vaig fins a la porta de l’habitació.

Em reüllen un moment i segueixen practicant. S’interrompen, riuen, la gran gesticula amb la mà que s’ha desprès del mànec.

Rasca l’acord nou i temptegen el principi d’una altra lletra, que també conec. Les engresca saber interpretar les cançons que les van acompanyar a les nits de les últimes colònies d’estiu.

S’il·lusionen amb la possibilitat de presidir com a guitarristes alguna rotllana de nit a les colònies que encara han d’arribar. Jo me les miro palplantat a la porta.

Tornen a girar-se cap a mi i em demanen si vull alguna cosa. Hi ha un deix d’impaciència en les seves veus.

El més graciós és que sí que volia alguna cosa, però ja m’havia oblidat, o havia oblidat la forma de dir-ho, de quina cosa era. Avui, desembre fred i esquerp com aquell març de confinament, segueixo sense poder-ho explicar, però ho sé.

.