#dislike

Mira’t la foto que ens hem fet... Ja té 200 likes en 5 minuts!” –“Ostres, tia!, que fort i jo acabo de sumar 10 seguidors!”. He de confessar-los un secret: moltes vegades em passejo amb els auriculars posats a l’orella però en silenci. M’agrada escoltar el que diu la gent, ser un testimoni accidental dels secrets i misteris que compartim com feien dissabte passat dues adolescents mentre admiraven dos iPhones tot esperant que la llum d’un semàfor canviés de color.

Començant amb els tuits del president Trump –moltes vegades penjats a primera hora del matí, sense filtre, m’imagino en la solitud d’una Sala Oval que de ben segur se li fa gran i acabant amb els likes d’aquestes dues mil·lenials, no hi ha cap dubte que vivim en l’era del regnat de les xarxes socials. A través de Facebook, Twitter, Instagram, Snapchat i companyia anem mostrant al món la nostra cara amable (bé, a Twitter potser no tant), una imatge d’allò que ens agradaria ser. O millor dit, Instagram rere Instagram ens projectem talment volem que els altres ens vegin.

En un dels episodis més contundents de la sèrie britànica Black Mirror ens mostraven un món distòpic on els ciutadans eren valorats constantment a través dels likes que atorgaven els altres conciutadans. Si un era amable (o fals) tenia molts més números de pujar en l’escala de la popularitat que li obria la porta a llogar un millor pis o tenir accés prioritari a l’aeroport. En canvi, si un era antipàtic, tenia un mal dia o, simplement, deia la veritat es veia castigat a perdre punts i convertir-se, a poc a poc, en un renegat social. És la dictadura orwelliana del gran germà digital.

Pensava en aquest episodi de Black Mirror mentre escoltava aquesta conversa entre les dues noies i que de ben segur es deu repetir arreu del món. En els últims mesos he presenciat una creixent obsessió amb els seguidors i els likes a Instagram (que ha forçat molts usuaris a comprar seguidors i likes en una de les granges de telèfons que abunden a la Xina o l’Índia on centenars de telèfons mòbils estan programats per donar likes, comentar i seguir usuaris previ pagament d’un import a través d’una targeta de crèdit). Aquesta obsessió per sentir-se agradat, per ser un influencer de major o menor escala, és un signe d’una societat malaltissa.

Hem arraconat els cafès i la interacció de tu a tu per un swipe en una pantalla retroil·luminada que ens diu el bon dia i la bona nit amb la fredor d’un assistent incompetent que té el nom de Siri. El problema de les plataformes digitals esdevé quan un acaba creient-se que tot el que es publica és una realitat total i no un moment congelat, editat i descontextualitzat fins a la medul·la d’un acte de la gran tragèdia de la vida.

El gran #fail de les xarxes socials és quan un es creu que la fotografia retocada a l’aplicació Facetune és el veritable jo. El problema de les xarxes socials és quan ens obsessionem amb els números i ens n’oblidem del més important: que l’ésser humà és un ésser social per naturalesa.