Black Lives Matter

Cada dos dies una persona afroamericana és assassinada als Estats Units en mans dels cossos policials. Tot i ser només un 13% del total de la població, un 22% dels afroamericans han contret la Covid-19 i un 23% han mort. Les estadístiques no acaben aquí: un 44% han perdut la seva feina i un 73% no disposa de suficients estalvis per cobrir una emergència inesperada. Priscilla Borkor, una treballadora social de Nova York, va resumir en una frase que publica la revista Time la situació dels seus germans en ple 2020: “El coronavirus ens està matant, la policia ens està assassinant i l’economia ens està ofegant”. L’escriptor Ta-Nehisi Coates en l’imprescindible llibre Entre el mundo y yo (Ed. Seix Barral) explica que un 70% dels joves afroamericans que abandonen els estudis de secundària acaben en una garjola. El pas dels anys i els canvis de govern als Estats Units no han fet res per pal·liar aquesta situació. L’activista Malcom X ja diria als anys seixanta que “ser negre és haver nascut en una presó”.

Un altar improvisat enmig de la plaça de Catalunya brillava amb una llum especial dijous passat entilesa d’un sol rogent que avisava de pluja o de vent. Un dibuix de George Floyd situat en un pedestal mirava com un miler de ciutadans s’agenollaven durant vuit minuts i quaranta-sis segons, que equivalia a l’interval de temps en què tres policies van ofegar al ciutadà Floyd a Minneapolis. Una estora de flors i cartells omplien el terra d’una plaça que també va escoltar com el discurs d’“He tingut un somni” de Martin Luther King de l’any 1963 és encara una utopia per realitzar.

Llegeixo al Washington Post que un afroamericà té tres vegades més de probabilitats per ser assassinat per la policia i escolto en una tertúlia radiofònica com una periodista intenta trobar analogies entre la repressió institucional de la comunitat afroamericana i la catalana. No deixa de resultar curiós com alguns líders d’opinió del moviment processista no deixen perdre cap oportunitat per comparar-se amb Gandhi, Martin Luther King, Nelson Mandela o el Dalai Lama, cosa que no deixa de ser un insult per a una comunitat que va ser esclava durant més de 250 anys. El que no diuen aquests tertulians és que el que estan desitjant realment és que arribi un altre alliberador anomenat Artur Mas. Les notícies no acaben aquí. Fullejo a la premsa de Lleida com els hotelers de la ciutat es van negar a acollir dos-cents temporers en unes habitacions que serien pagades pel jugador del AS Mònaco Keita Baldé.

Ens neguem a admetre que som racistes però ens agradi o no tenim un racisme integrat en les nostre ADN. Quan no veiem blackface en les il·lustracions de Pilarín Bayés, quan no acceptem que els nostres fills es casin amb un ciutadà d’una altra raça, quan canviem de seient en un vagó del metro, fem que aquest racisme interioritzat emergeixi sense ser-ne plenament conscients. Queda molt per fer. La lluita continua.