Novembre

Escric aquest article rodejat de maletes i de bosses d’escombraries que guarden catorze anys de records. En l’últim mes m’he anat desfent d’una part del meu passat i he mirat amb ulls plens d’incertesa el futur. Als Estats Units estic vivint els últims dies d’unes eleccions presidencials que han tingut un cost econòmic que ja supera els 10.000 milions de dòlars mentre els casos de Covid ja arriben als 80.000 diaris. A l’altre costat de l’oceà Atlàntic llegeixo amb neguit les conseqüències d’una segona onada del coronavirus que em temo que forçarà a prendre noves mesures restrictives. La crisi econòmica del 2008 ha tingut una ombra més allargada del que tots ens hauríem imaginat en un principi: als alts nivells d’atur juvenil, d’inequitat entre rics i pobres, de retallades en educació i sanitat hi hem de sumar la dependència del nostre país a un turisme massiu i d’escassa qualitat. Emergència social, econòmica i sanitària s’han donat la mà en un món que es va decantar en abraçar el populisme d’ultradretes en els últims anys. Bolsonaro, Trump, Vox, Erdogan i companyia comparteixen la mateixa cara de la moneda: proclamen als quatre vents que defensen la llibertat individual però no ens expliquen que sense salut col·lectiva no hi ha llibertat individual que serveixi.

Llibretes escrites amb les meves primeres impressions de la ciutat es barregen amb programes de mà de concerts al Carnegie Hall i de fulletons explicatius d’exposicions que he visitat al llarg dels anys: Bacon, David Hockney, Miró, Dalí, Picasso, Donald Judd... Intento tancar els ulls i projectar en les parets buides les meves memòries. Si allargo la mà puc tocar el terra sembrat de la masia de Miró que va acompanyar durant tota la seva vida Hemingway; a la meva habitació puc admirar les etapes de La Vida de Picasso tenyides d’un color blau ple de melancolia; a la cuina els reflexos d’una piscina pintada per David Hockney es barregen amb les gotes de pluja del carrer; a l’entrada una pintura d’un espai buit amb les seves finestres misterioses pintat per Hammershoi em transporta al primer dia d’aquest pis que aviat abandonaré. Fa cinc anys era l’esperança d’una nova vida. Avui és la por al coronavirus i la fi de molts projectes el que em força a tancar en una bossa somnis projectats en un futur ple d’ombres.

No estic trist. El coronavirus ens força a valorar el que tenim (especialment la família i la salut) i tot el que hem viscut. Acompanyat per una càmera de fotos i amb una motxilla plena de carrets de fotos per revelar vaig fotografiant espais i memòries. Cada cop que prenc l’obturador m’omplo d’energia tot recordant els instants viscuts en cada racó d’aquesta ciutat de línies verticals a la qual dic a reveure per uns mesos. Resiliència i esperança. Aquesta és la clau per a la supervivència.