Demanar ajuda

I, de cop, tot el teu món acaba col·lapsant-se per complet. Necessitaves cridar, però la por t’aturava a fer un primer pas. Dia a dia, has anat omplint la teva motxilla d’inseguretats en què les experiències del passat afegien un pes innecessari en el teu caminar. A la no-acceptació, a la por al que diran o pensaran de tu s’afegia els quilograms d’una armadura que, d’haver-la emprat nit i dia, va acabar per rovellar-se.

No ets el protagonista del llibre que glossa la vida d’un cavaller medieval a qui se li va oxidar la seva armadura, però ho podries ser.

L’única diferència és que tu, un fotògraf que ha sabut sobreviure en un món ple d’egos i de punyalades amigues, et vas convertir en un demiürg que, amb una bona il·luminació, sabia transformar l’òxid en or. Però tot era només una aparença.

Aquesta façana cofoia, segura de si mateixa, fins a un cert punt invencible, s’ha derruït amb els envans d’una pandèmia que ens ha forçat a tots a parar i a tornar a escoltar una veu interior que havíem silenciat amb més soroll. El coronavirus va arribar amb l’etiqueta de la crisi sanitària.

A la falta de medicaments, vacunes i materials de protecció, els ciutadans només vam tenir una manera per a protegir-nos: tancant-nos a casa. Amb l’aturada del nostre ritme de vida va arribar una crisi econòmica: atur, desnonaments, l’augment de la pobresa, van acaparar els titulars de la premsa d’arreu del món. Ara bé, el hat-trick del coronavirus no va acabar aquí: s’afegia una altra crisi: la salut mental.

Un dels primers a aixecar l’alarma sobre una emergència que començava a tocar a les nostres portes va ser Íñigo Errejón qui, des del Congrés dels Diputats, va preguntar al president del Govern si hi havia un pla de salut mental en preparació. El que va passar a continuació ja ho sabem tots: un diputat del Partit Popular el va interrompre cridant de manera despectiva “ves al metge!”. Anar al psicòleg, estar acompanyat per un professional que t’ajudi a entendre qui ets i que et doni pistes per desbrossar el teu camí de vida, sempre ha anat acompanyat d’un estigma, com va evidenciar aquest polític d’un partit amant de la “llibertat”. És cert: preferim mostrar a Instagram les nostres vacances sota l’ombra protectora d’una palmera a reconèixer que no passes per un bon moment personal. Sempre he pensat que escriure una columna en un diari de referència com SEGRE és un privilegi que va acompanyat d’una gran responsabilitat. Columna a columna he intentat compartir amb els lectors les experiències culturals que han posat llum al meu present.

Per això, avui vull afegir un granet de sorra per treure l’estigma associat a la salut mental. Perquè sí, jo també he trucat a la porta d’un professional perquè m’ajudi a navegar aquests temps plens d’incerteses. A la por a la tornada a una nova realitat (que em temo que no ens farà millors) necessito carregar-me d’autoconeixença per a poder encarar amb més claror una nova etapa de la meva vida.

.