Company

I , de cop, el teatre Apolo a l’avinguda del Paral·lel em va transportar al carrer Broadway de Nova York. Un paisatge imaginari de Manhattan, emmarcat per dues cases amb les seves escales d’emergència de ferro, domina un escenari on es posarà en escena la màgia d’un musical escrit per Stephen Sondheim i que, després de triomfar a Màlaga, ha aterrat a Barcelona de la mà de l’actor, ara també empresari i director, Antonio Banderas.

Company és un musical sobre el temor al compromís i al matrimoni. La primera imatge projectada en una pantalla ja ens dona pistes sobre el fil que unirà unes vides narrades amb ironia i sensibilitat. En ella, veiem un rellotge que no s’atura i que, metafòricament, sobrevola i esclafa els cossos del conjunt d’amics que s’han reunit per celebrar el quaranta aniversari del protagonista, en Bobby.

Antonio Banderas, amb la seva segona producció estrenada al Teatre Soho, presenta una producció honesta, defensada per un grup d’actors i actrius d’un primeríssim nivell i que interpreten uns temes que ja formen part de la història del musical contemporani. Being Alive, Merry Me A Little o les histriòniques The Ladies Who Lunch o Getting Married Today són exemples del talent de Sondheim de posar en solfa els sentiments més amagats de tots nosaltres. Sondheim sempre ens fa riure i plorar. Ell és el gran demiürg dels sentiments. Ens manipula, jugant amb les melodies més boniques, per revelar-nos una veritat feridora.

En un món marcat per la incertesa política, econòmica, social i sanitària, compartir un artefacte cultural durant tres hores en un espai segur com un teatre es converteix en la millor medicina per sobreviure un present líquid. I això –que no és poc– és el que aconsegueix aquest Company dirigit per Banderas.

No estic a Nova York, però els taxis grocs que circulen per Barcelona em transporten a l’altra quadrícula de la meva vida. Camino pel carrer Urgell, encara amb la pell tendra per tot el que he vist representat sobre un escenari. Soc un flaneur solitari que recorda cançons, aliè al drama del futbol que es projecta en les multituds de pantalles que il·luminen els bars del barri Sant Antoni. Penso en Bobby, que no vol casar-se, però que tampoc vol (o sap) quedar-se sol. Escolto Another Hundred People al meu Spotify i recordo el metro de Nova York, traslladant-me de manera automàtica l’extrema solitud que vaig sentir durant quinze anys. Ningú millor que Sondheim va saber resumir en poques línies la veritat sobre una ciutat que mai dorm.

És una ciutat de desconeguts.

Alguns han vingut a treballar, d’altres a jugar.

És una ciutat de desconeguts.

Alguns han vingut a mirar, d’altres a quedar-se.

Em pregunto si vaig anar a fer feina o a jugar? Jo diria que cap de les dues opcions... Ara he entès que necessitava estar a Nova York per retrobar-me. Escolto Bobby o Xavi? Per això estic emocionat. Tots tenim una mica de Bobby en les nostres vides. Si ho volen comprovar, no es deixin perdre aquesta producció.