Famílies

En un món que viu rodejat d’incerteses, he trobat en la foscor d’una sala de cinema, o en la platea d’una sala de teatre, un bàlsam que m’ajuda a agafar distància d’un present excessivament esquerp, immediat i polaritzat.

Cinema dins del cinema. El cor de Steven Spielberg no batega en pulsacions per minut. Ho fa en fotogrames per segon. Autor d’una filmografia majúscula que ha sabut combinar l’èxit de taquilla amb la recuperació dels gèneres mítics de Hollywood, Spielberg ha presentat enguany una pel·lícula que, segons explicava en un vídeo introductori, ha estat la més personal que ha fet mai. The Fabelmans, coescrita amb el dramaturg Tony Kushner (autor de l’obra magna Àngels a Amèrica), és una producció que narra en primera persona els secrets d’una família americana –la de Spielberg– que, de portes enfora, era l’exemple d’un somni americà sorgit després de la segona mundial. A The Fabelmans, el director jueu també fa un homenatge al món del cinema on un càmera es converteix en un escut que protegeix el jove protagonista de la narració, en Sammy, de la descomposició familiar o de l’assetjament escolar que va patir a l’institut.

Una tempesta continguda en una estructura rectangular i que es va aixecant al ritme de l’himne americà versionat per Jimmy Hendrix, enquadra una de les protagonistes de Tots eren fills meus mentre corre fora d’escena. El Teatre Lliure de Montjuïc ha penjat el cartell de “no hi ha entrades” en una producció d’una de les obres teatrals que ja formen part del cànon americà. Arthur Miller, a Tots eren fills meus, sintetitza en una família –la Keller– i en un jardí –que esdevé un personatge més– les múltiples contradiccions que colpegen un país d’horitzons infinits però d’avarícies múltiples. La guerra, el capitalisme i un altre gran secret familiar sobrevolen les tragèdies individuals d’uns personatges que no poden escapar d’un escenari que, a vegades, es converteix en un quadrilàter de boxa. Tres generacions d’actors, encapçalats per una brillant Emma Vilarasau i un descomunal Jordi Bosch, fan emocionar un públic que, aixecats dempeus, també aplaudeix la direcció d’un David Selvas que ha sabut transportar al present tots els drames d’una nova Amèrica que naixia després de la Segona Guerra Mundial.

Spielberg i Miller. Una sala de cinema i una platea de teatre. Els secrets familiars posats en escena. Teatre, cinema i vida. Tornar a emocionar-se després del parèntesi forçat de la covid és una activitat a reivindicar i defensar. Si no ho han fet, deixin abraçar-se per la foscor d’unes sales on es projecta i es posa en escena les contradiccions de les nostres vides. En un món que viu en una guerra constant, la ficció és dels pocs antídots que ens queda per sobreviure.