Fuster

Aquest 2017, el solstici d’estiu va arribar el 21 de juny, just el dia que es van complir 25 anys de la mort de Joan Fuster. Aquesta dada no té cap rellevància, de ben segur, però m’ha semblat curiosa. El solstici no arriba sempre el mateix dia. De fet, l’estiu pot començar entre el 20 i el 22 de juny, segons els anys, i té a veure amb la posició del sol i de la terra. Concretament, quan el sol arriba a la posició més boreal (és a dir, més al nord), podem dir oficialment que ha canviat l’estació. A la nostra latitud, el dia es fa més llarg, i, just quan ha arribat a la plenitud, comença a morir, lentament, cert, però es fa cada vegada més curt, fins que acaba el cicle i sant tornem-hi. Fuster, quan es va referir a la mort, va escriure que no consisteix només a morir-se, que és morir-se i ser oblidat; a la curta o a la llarga, oblidat.

La mort i l’oblit són per a mi imatges de làpides velles amb inscripcions d’afecte i d’amor eterns que s’han omplert de pols i teranyines amb els anys, quan l’absència es fa absent. Llevat que algú prengui el relleu, i la memòria ressusciti si més no alguna obra dels que van marxar. I just això passa amb Fuster aquest any, que, més enllà dels centres educatius que porten el seu nom, l’autor de Nosaltres els valencians reprèn més vida amb un cicle d’activitats entorn a la figura d’aquest  intel·lectual valencià. 

Fa cinc anys, coincidint justament amb els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians, Vicent Sanchís va publicar Valencians encara, i aquest fet va formar part d’un seguit d’actes de memòria que feien bona l’afirmació de Fuster sobre la mort.

Valencians encara no va ser la segona part de Nosaltres els valencians per moltes raons, i la primera perquè, encara que a vegades en tinguem dubtes, tot plegat no és un vodevil. Tot plegat és la manifestació de la legítima, profunda i honesta aspiració d’aquells que volen que el País Valencià sigui un país digne de persones lliures. Per fortuna, Fuster no va ser un bolet. Sí va tenir el mèrit d’estructurar un discurs que havia d’omplir d’orgull una terra que molts contemplaven amb tristor, amenaçada de la malaltia de provincianisme. Un provincià, va escriure Fuster, és, per definició, un home ressentit, una mena de ciutadà de segona, lligat d’una manera automàtica al centre, que el fa, alhora, més dependent. La broma de morir quan el dia ha arribat a la plenitud i només li queda apagar-se a poc a poc compensa amb la certesa que el cicle es reprèn quan algú agafa el relleu.

A mi em fa enveja, perquè m’agradaria que aquestes aspiracions també arribessin als territoris que estimo, que encara no han vist créixer un Fuster. Em fa tristor que tot plegat no quedi com un reducte de localisme folklòric abans de morir finalment, amb oblit.